Josep Yxart,un orfebre de lacrítica literària

S’ha acomplert per aquestes dates el 125è aniversari de la mort de Josep Yxart i de Moragas, l’eminent crític literari català, de la vida i obra del qual vaig tenir el primer esment l’any 1956 quan Manuel de Montoliu i de Togores publicà el llibre en castellà José Yxart, el gran crítico del renacimiento literario catalán.

En aquella obra Montoliu es planyia amb amargor per com va transcórrer l’any 1952 sense que ni una sola fibra de Tarragona vibrés per commemorar decorosament el primer centenari del naixement del nostre gran compatrici.

Les cases pairals dels Montoliu –avui Conservatori Professional de Música– i dels Yxart eren contigües al carrer Cavallers.

No seré tan ingenu que pretengui descobrir ara la personalitat literària de Josep Yxart, però tot i així no puc estar-me de dir que deixant a part la figura incommensurable de Menéndez y Pelayo, qui exercí la crítica més aviat com a historiador de les literatures clàssiques i arcaiques, els noms de Josep Yxart i de Clarín (Leopoldo Alas) formaren el binomi de màxim valor positiu en la crítica literària catalana i espanyola en el darrer terç del segle XIX, que fou una de les èpoques de més tenebrós confusionisme literari, polític i social de la història d’Espanya.

Català de llinatge i de cor, però eclèctic i sense cap altre apassionament que no fos l’exaltació de la bellesa estètica, teatral i literària, Yxart amava la seva llengua nadiua sobre totes les coses, i encara que gran part de la seva obra va escriure-la en castellà, no per això deixà d’orientar, impulsar i defensar com ningú la Renaixença literària catalana que en aquells anys tornava de la seva letargia secular amb noves i exuberants floracions: Rubió i Ors, Narcís Oller, Verdaguer, Guimerà Maragall, Joaquim Ruyra i tota una refulgent galàxia d’estrelles literàries que van il·luminar i deixondir el somort panorama cultural i artístic en què havia anat a raure la intel·lectualitat creativa catalana durant dos segles de decadència.

El tret de sortida d’aquella fulguració literària fou la publicació del poema Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, escrita l’any 1833 des de Madrid on Aribau exercia un important càrrec com a funcionari de l’Estat. L’Oda a la Pàtria va ésser el revulsiu que va fer commoure tota la somnolència lingüística catalana.

Col·lateralment a aquell florit esclat cultural, naixerien cap al final del segle XIX i començament del XX el modernisme i el noucentisme, dos moviments culturals i artístics, amb obres de prodigi sobretot en el terreny de l’arquitectura, però ja impregnats d’antagonisme polític, en què Yxart no volgué intervenir perquè anava en contra dels seus principis de moderació i pau.

I si va escriure en castellà el 90% de la seva obra va ésser a causa que gairebé tota la seva producció literària era publicada als diaris barcelonins de l’època, editats tots en castellà.

L’amor de l’Yxart a la llengua catalana tingué una coratjosa expressió quan Clarín menysprea la poesia de Vicent Wenceslau Querol per estar escrita en català. Com si li hagués picat un escurçó, Yxart es plany de l’actitud del crític castellà i escriu: «Comprendo que Clarín incurra en ciertas pretericiones por la rutinaria tradición de considerar únicamente nacionales los escritores en castellano.

Clarín no dudará del mérito incomparable del gallego Curros Enríquez, de Verdaguer o de Guimerá. Pero o no se cree bastante enterado de él o no se acuerda de tales nombres, cuando en virtud de la influencia natural del hábito se hacen sinónimos los apelativos de castellano y español».

Yxart tenia raó. Si examinem amb lupa l’anomenada cultura hispànica i fins i tot la mateixa Hispanitat ens adonarem que no van fer-se únicament amb la llengua de Castella per tal com en aquella època l’idioma castellà no estava encara totalment consolidat, sinó que a la conquesta de les Amèriques acudiren gernacions de gallecs, astur-lleonesos (bables), catalans-balears i sobretot extremenys, la majoria dels quals no sabien parlar el castellà.

És cert que només s’ha escrit un Quixot, obra immortal davant la qual hom ha de treure’s el barret; però només s’ha escrit també un Tirant lo Blanc o una Atlàntida, i no s’escriuen cada dia obres com Aires d’a miña terra, Canigó o Terra baixa, ni neix cada dia un Ausiàs March, un Teodor Llorente, una Rosalía de Castro ni un Josep M. de Sagarra per a glòria i orgull de la seva terra nadiua i d’Espanya sencera.

Quedaren lluny els temps infrabàrbars i els episodis bíblics en què la confusió de llengües disgregava els homes. La civilització actual ens permet creure honradament que poden conviure en harmonia perfecta diversos idiomes dintre d’unes mateixes fronteres.

Sempre ens ha admirat l’exemple de Suïssa, un país petit on conviuen quatre idiomes sense que s’hi produeixi mai cap conflicte lingüístic. França i Itàlia comparteixen la satisfacció de comptar cadascú amb un premi Nobel de literatura que no utilitzaven l’idioma central respectiu. Em refereixo a Frederic Mistral (provençal) i Grazia Deledda (sarda).

La meva experiència personal com a immigrat vingut a Catalunya, és que la llengua catalana, sobretot l’escrita, té un atractiu, una màgia, una mística i una teúrgia que s’infiltren per tots els porus de l’ànima i quan te n’adones ja no pots fer res per alliberar-te’n i quedes dolçament captiu d’aquells invisibles lligams.

I haig de confessar que aquest sentiment d’estimació a ambdues llengües peninsulars, vaig començar a sentir-lo en llegir les primeres obres catalanes que van caure a les meves mans –Camins de França, La rossa de mal pèl, Valentina, Cap al tard…– i uns anys després en rellegir una i altra vegada la magnífica prosa castellana i catalana de Josep Yxart, sobretot en la seva correspondència epistolar amb les més destacades personalitats intel·lectuals de Catalunya i d’Espanya d’aquell temps.

Manuel de Montoliu, comentant la biografia del nostre personatge, afirma que l’oblit de l’Yxart va començar a produir-se l’endemà mateix de la seva mort a causa que el nostre escriptor no abdicà mai de la seva independència ideològica enfront dels exaltats.

Em permeto dissentir per un moment d’ell perquè la meva opinió sobre l’oblit de l’Yxart n’és una altra. En concret que va ésser un crític portentós, superior, si es vol, a Leopoldo Alas Clarín. Però especialitzat en el món del teatre, com ho demostren les seves obres cabdals: El arte escénico en España (dos volums) i la sèrie Año pasado (cinc), on s’estudien les obres de teatre presentades cada any, sobretot a Barcelona.

El seu oblit cal atribuir-lo al declivi vertiginós del teatre paral·lelament a l’auge del cinema que irrompia amb força incontenible a les primeres dècades del segle XX.

Queda, tanmateix, la crítica literària d’Yxart, àmplia, esponerosa i immarcescible, perquè els seus judicis i dogmes tenen encara plena vigència i aplicació a una part de la literatura grollera i malsana que avui es fabrica. En aquest aspecte, ara, igual com cinquanta anys enrere, m’encanta l’estudi antològic d’Yxart sobre l’obra de José Echegaray, Richard Wagner, Maurice Maeterlinck o Enric Ibsen entre d’altres.