L'IBI de Déu

Ara fa uns mesos vaig tenir la grata oportunitat de visitar la Ciutat del Vaticà. Passejant pels seus meravellosos jardins i veient passant centenars de persones amunt i avall, vaig començar a pensar en la quantitat de diners que podria ingressar en un sol dia aquell espai, entre les entrades, els bars, les donacions, els souvenirs... i em vaig descomptar, no tenia prou dits. Com de rica podia ser l’església vaticana?

I va sortir el gran dilema tributari, moral i social de l’Església catòlica a Espanya: quin impost paga? Tots estem més o menys al corrent de l’aportació social que fa l’Església mitjançant entitats que donen els serveis més bàsics (no confonguem amb drets constitucionals, que sembla que el Govern central ja creu que no són drets o que no són constitucionals o que no són bàsics) a totes aquelles persones que estant patint adversitats en els temps que corren. Però i el que paga?

Revisat el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (vigent fins al 30 de juny de 2017), preveu en el seu article 62 les exempcions de l’impost sobre béns immobles. A efectes generals, destaca l’exempció per béns de propietat estatal incloent la Creu Roja, la funció social de la qual és indiscutible. Fins que arribes a l’apartat c) on inclou, atenent a un acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu del 3 de gener de l’any 1979, els immobles que pertanyents a l’Església catòlica.

De l’any 1979? Déu n’hi do. Fa quasi quaranta anys que l’immobilisme de l’Estat espanyol, respecte als drets adquirits pel catolicisme, hagi desencadenat en una menor recaptació tributària de totes les vil·les que pertanyen a Espanya, ja que no hi ha cap municipi, per quasi minúscul que se’l pugui considerar, que no tingui un immoble religiós en el seu terme. Existeixen milers i milers d’edificis religiosos (des de capelles fins a oficines) que no tributen i que suposen milions d’euros que es deixen de recaptar. Atenent a la crisi de proporcions bíbliques que està patint aquest país, no seria moment de fer un plantejament sobre això? Es retallen més de 2.000 milions en Llei de dependència, s’apuja un lamentable 1% del SMI, centenars de desnonaments diaris, un 30% de la població infantil al llindar de la pobresa... L’Estat espanyol i l’Ajuntament de Tarragona, veient les despeses juganeres que tenen i tindran, haurien de reflexionar sobre la importància de la recaptació que suposaria que l’Església catòlica comencés a pagar el que li toca i col·laborés en aquesta labor social de la qual presumeix. O bé, sempre podem esperar que acabi la vigència de la llei el 2017 o simplement tindrem la sort de ja no pertànyer a aquest país que és Espanya.