La Mare de Déu de Montserrat amb toc tarragoní: La patrona negra d’una pàtria acollidora

Aquests dies hem vist el rostre cruel del racisme amb la sentència de culpabilitat del policia que va matar George Floyd a Minneapolis. El racisme d’avui i de sempre i d’ací i d’allà, que els catalans desafiem de fa segles amb el patronatge d’una Verge negra, l’estimada Mare de Déu de Montserrat, que té un correlat en la Madona Negra de Jasna Gora, a Polònia. Ves a saber si perquè la Providència va voler unir catalans i polonesos abans que els racistes ens qualifiquessin de «polacos», i un altre en santa Sara, a Les-Saintes-Mairies de La Mer, a Occitània, patrona dels gitanos, abans que els racistes ens qualifiquessin de «gitanos» com si fos un insult.

La Moreneta és entre nosaltres des de l’any 880, conta la llegenda que tallada per un escultor tuareg que la pensava bruna com ell. El Compte Guifré, després d’inventar-se la senyera inspirat en els quatre evangelis més que no en ditades de sang, va signar el primer document en el què s’esmenta Montserrat el 20 d’abril de 888. Pels voltants de l’any 1000, els vescomtes de Barcelona que articulen la nació adopten «Montserrat» com a gentilici de la nissaga, que el 1059 reapareix al castell d’Altafulla, que ara mateix –mentre estic escrivint– veig a Ponent de la finestra del despatx de casa. A partir de 1661, els Montserrat d’Altafulla van ser també marquesos de Tamarit. El cap de colla era Francesc de Montserrat Vives i Oriol, governador de Tarragona.

Els Montserrat de la Catalunya Nova van mudar onomàsticament a Suelves de Montserrat. Els Suelves van ser benefactors de l’abadia, i a Gertrudis Camporrells de Montserrat, marquesa de Tamarit, es deu la restauració de la Santa Cova, on va ser trobada la imatge, i el camí que hi mena amb els misteris del rosari, parcialment reproduïts en la via dolorosa que s’emparra del castell d’Altafulla a l’ermita de Sant Antoni. Debutava el segle XVIII que ens donaria pel sac.

Els lluitadors antifranquistes sempre van trobar refugi i caliu a la muntanya sagrada

Malgrat totes les desfetes, Montserrat es va anar mantenint com a fortalesa moral de Catalunya. Al segle XVI, la monarquia espanyola ja l’havia fet dependre de Valladolid, imposen abats virreis, tracten de sediciosos –la història va i be...– els catalans, i arribaran a empresonar l’abat Sala i Caramany, salvat in extremis pel Vaticà que el vol elevar al màxim rang d’arquebisbe de Tarragona per burlar la repressió, però ell s’hi nega per dignitat. Climent XI el va fer cardenal, però Felip V va prohibir que a Espanya se li reconegués la porpra fins i tot en el funeral de Barcelona posterior a la seva mort a Roma.

La història de Montserrat, després, aixopluga lluitadors per la pàtria sense sortir de la Regla de Sant Benet, que prescriu l’acollida com a metàfora d’aquesta pàtria acollidora que venera la marededéu afroeuropea, molt anterior als afroamericans amb els què he obert aquest article. Tenim els últims exemples en la lluita antifranquista, que sempre va trobar refugi, caliu o solidaritat a la muntanya sagrada. He explicat en primera persona casos que vaig conèixer, com el de Jordi Conill, deu anys de presó acusat d’atemptar contra Franco, i els comunistes López Raimundo i Tomasa Cuevas, «la Peque», torturats amb extrema crueltat. La resistència catalanista, en fi, passava per Josep Benet, antic escolà de Montserrat, que va organitzar la primera gran manifestació de reivindicació nacional amb les festes d’entronització de la Mare de Déu, el 1947. A Benet la policia li va anotar a la seva fitxa com antecedent delictiu 
-no s’ho perdin- que el va casar l’abat Escarré.

Tan respectats són els monjos de Montserrat per totes les creences i descreences, que Picasso va regalar a l’abat Escarré un quadro, La sardana de la pau, dedicat en català, i tan respecten ells totes les creences i descreences, que –per anar a la rigorosa actualitat– el pare Carles-Xavier Noriega, responsable del diàleg interreligiós, en la preciosa i enraonada homilia del proppassat diumenge 18, va començar citant un filòsof ateu, Luc Ferry. Venia a referir que no podia creure en Deu perquè «el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert». Sí, ho és, el pare Noriega ho va detallar. Afegeixo que l’evangelista Lluc (6,27) escriu literalment –l’he llegit no fa gaire en la versió bilingüe grec-català de Rius-Camps/Heimerdinger– que Jesús diria «bellesa» com a sinònim de «be». Jo hauria traduït «feu bellesa», «feu-ho bonic» (καλως ποιειτε) «als qui us odien». Un cant a la tolerància avui, dia potser de la seva Patrona. Avui que també és sant Pere Ermengol, de la Conca de Barberà, antic bandoler que va ser indultat pel rei En Jaume.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.