Opinión Periodista

La carrera per la presidència del Parlament Europeu. Demà se sabrà quin és el candidat dels populars

El perfil que el PPE busca ara encaixa amb el d’una diputada de Malta, la primera dona després de dues dècades de presidents barons i de posicions «progressistes» dins del seu grup polític

GRISELDA PASTOR

Whatsapp
La carrera per la presidència del Parlament Europeu. Demà se sabrà quin és el candidat dels populars

La carrera per la presidència del Parlament Europeu. Demà se sabrà quin és el candidat dels populars

Demà el PPE, els populars europeus, elegiran candidata a la Presidència del Parlament Europeu. La idea de situar en el càrrec l’espanyol González Pons ha passat a la història perquè el seu grup entén que era una opció difícil si l’objectiu és obtenir vots del centreesquerra.

El candidat prenunciat, el cap del grup, l’alemany Manfred Weber, representant atípic de la CSU de Baviera s’havia ja retirat abans. El perfil que el PPE busca ara encaixa amb el d’una diputada de Malta, Roberta Metsola, dona i de posicions considerades «progressistes» dins del seu grup polític.

El vot per designar-la serà demà. Avui es reuneixen els eurodiputats del grup socialista i el primer que faran és anunciar que el pacte subscrit amb el PP i els liberals està trencat.

La Presidència del Parlament Europeu és un càrrec que s’acostuma a repartir en dues meitats entre els dos grups polítics més grans de l’Eurocambra. Però s’ha de votar pel ple i l’alternança ha tingut algunes excepcions, obrint-se als liberals (Simone Veil 1979-1982, Pat Cox 2002-2004) o prorrogant el mandat del socialista Martin Schultz 2012-2017.

Això d’aquest repartiment ve de temps vells, quan l’Eurocambra era un òrgan sense poders polítics i s’ha mantingut perquè modificar les coses a les institucions de la Unió Europea sempre és difícil.

Així doncs, els socialistes van pactar amb el grup popular i amb el grup lliberal que com sempre ha passat, una vegada mes la legislatura europea tindria dos presidents del Parlament diferents. Ara, però, s’adonen que si el pacte es manté, els del PPE acabaran aquests dos últims anys del seu mandat presidint la Comissió Europea (Úrsula von der Leyen), l’Eurogrup (Pascal Donohoe) i el Parlament Europeu, pendent de votació el mes de gener. Els liberals presideixen el Consell de la UE (Charles Michel). I ells, tindran com únic càrrec el de l’Alt Representant de la Seguretat i de la Política Exterior (Josep Borrell).

Així doncs, el grup dels socialistes i demòcrates europeus es reunirà per denunciar l’acord, dir que els temps han canviat i advertir que els seus vots no aniran al PP tot i haver-ho pactat.

Però el que no faran és donar-li el suport a l’actual president, David Sassoli, socialcristià italià i membre del seu grup perquè pugui intentar la reelecció. Sassoli ho vol. Ha estat malalt per una pneumònia, però aquest dilluns ha tornat físicament a presidir la sessió, afirmant que se sent fort.

El seu balanç està marcat per la covid, va ser el primer en tancar el Parlament a les visites de grup organitzades i el primer en obrir les votacions i la participació en l’accés telemàtic, el que li va crear problemes perquè els que no viatjaven deixaven de cobrar les dietes el que ja corregit, li ha creat tanmateix dos o tres enemics. I alguns més entre les files espanyoles. Aquests per anunciar el dia que va arribar la decisió que els diputats independentistes ho eren des del moment en què a Espanya es van proclamar els resultats.

La decisió, com tothom sap, va prendre-la el Tribunal Europeu de Luxemburg. És la sentència Junqueras del 19 de desembre del 2019. Es va anunciar poc després de les nou del matí, però per alguna raó que ningú no ha explicat, els caps dels grups polítics espanyols volien que l’Europarlament no en prengués acte fins després de Nadal.

Els serveis jurídics de l’Eurocambra no ho van veure així i el president Sassoli va seguir el seu criteri. El Ple va començar molt tard i així es va saber que durant el retard hi havia hagut una molt tensa discussió amb la cap del GRP dels socialistes.

Fins aquella sentència, la Presidència de l’Europarlament sempre havia fet el que li havien demanat els caps dels grups polítics espanyols, especialment durant el mandat del popular Antoni Tajani, considerat l’home del govern Rajoy a les institucions de la UE.

Amb Sassoli les coses van canviar. I avui alguns dels diputats espanyols que més van treballar per impedir l’accés dels catalans belluguen els seus fils sota les bambolines per impedir que pugui repetir el seu mandat. Però la paraula ara la té el grup socialista europeu. Un grup en què la presidenta, l’espanyola Iratxe García, ha optat per la prudència. S’entén. Guanyar o perdre la Presidència de l’Europarlament pot també fer evidents les capacitats negociadores del president Pedro Sánchez perquè ell va ser qui acompanyat pel portuguès Antonio Costa va negociar aquest repartiment en nom dels socialistes europeus.

Periodista
Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.

Temas

Comentarios

Lea También