La mare

No sé per quin motiu, però m’havia fet la idea que la mare no moriria mai. Potser perquè, passés el que passés, la mare sempre estava allí i em feia sentir jove. Per a la mare, malgrat els meus seixanta anys llargs, jo seguia essent ‘el nen’. Ella n’havia complert 91, d’anys, fet que confirmava la meva convicció que era immortal. Tanmateix, aquest dissabte ens ha deixat. Quan es va trobar malament em va dir: «Li he demanat a la Mare de Déu que se m’emporti». Davant un acord entre elles no hi havia res a fer. La meva mare era profundament creient i se n’ha anat reconfortada per la seva fortalesa espiritual. Igual que la padrina Bepeta, va demanar a Déu «un minut més de coneixement que de vida». I així va poder acomiadar-se de tots serenament. En una carpeta va deixar-me les instruccions d’on volia ser enterrada. En una bossa hi havia arreglats els pantalons de muntanya que li havia deixat dies enrere. Com ho faríem sense les mares?