La marxa d’empreses no és banal

Els catalans estem davant d’una cruïlla històrica que marcarà, sens dubte, el nostre futur. Segons el meu criteri hi ha tres qüestions que no podem defugir en relació amb l’economia catalana. 

La primera consisteix a calibrar si és viable una Catalunya independent. Aquí la meva resposta és afirmativa. En un món globalitzat i una Unió Europea que, malgrat els seus errors, no deixa de ser un projecte atractiu, sens dubte, el nostre país té recursos suficients –naturals, capital físics i tecnològic, intangibles, creativitat de la seva població– per anar-hi per lliure, al marge de l’Estat espanyol però dintre del projecte europeu.

La segona qüestió consistiria a estimar si en una Catalunya independent el benestar dels catalans seria major que la que s’assoliria en una Catalunya integrada en Espanya. Aquí les coses ja no són tan clares. Potser si o potser no, seria la resposta. Sobretot dependria de la nostra capacitat per crear les futures institucions del país i en dissenyar les polítiques econòmiques. El progrés i per tant el benestar social depèn de la qualitat de les institucions que encara cal bastir –agències reguladores de la competència, sistema de justificar, capacitat per perseguir el frau i la corrupció, el nivell de cohesió social, etcètera–, i de l’estabilitat de les seves polítiques en camps tan variats com ara la política industrial, fiscal, científica, educativa, etc. Hem de ser conscients que la independència ens permetrà un major benestar sempre que fem les coses millor.

La darrera qüestió estaria relacionada amb els costos, a curt i mitjà termini, de la transició de Catalunya cap a la independència. Sens dubte passar d’un statu quo a un altre comportarà tot un seguit de costos que no es poden ignorar. Sobretot, serien considerables amb una declaració unilateral d’independència, sense cap acord amb l’Estat. En aquest punt, sobta que algunes veus qualificades hagin, fins ara, ignorat i banalitzat aquesta qüestió. Fins ara, el procés s’ha farcit d’un relat amb una forta càrrega èpica i, potser, caldria incorporar al relat elements més tangibles.
Pensem, per exemple, en les empreses catalanes que estan anunciant la seva voluntat de traslladar la seu social fora del país, ni que sigui temporalment. Sorprèn que uns quants economistes mediàtics hagin trivialitzat un fenomen com aquest. Es minvaria força la projecció internacional de Catalunya, podria crear un efecte contagi sobre les empreses multinacional que ara estan tranquil·les, i de persistir el canvi de seu social, a mitjà termini, donaria lloc a la deslocalització d’algunes divisions més estratègiques com ara els centres de recerca i les patents.

Sorprèn que uns quants economistes mediàtics hagin trivialitzat el trasllat de seu social de diverses empreses

En aquest terreny em fa l’efecte que algunes cúpules s’han plegat massa aviat a les pressions de Madrid, fins al punt que potser van en detriment dels seus interessos. Si es tractava de donar a conèixer la seva postura, hi ha formes més transparents i diplomàtiques per a fer-ho.
Costa de creure que l’empresa biofarmacèutica Oryzon, creada l’any 2000 per un emprenedor local, no pugui fer front a les pressions borsàries i decideixi posar la seu fora del país. Oryzon n’és un bon exemple d’aquella petita multinacional catalana que ha gaudit del suport del Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya i del Parc Científic de la Universitat de Barcelona.

Encara és més lamentable que el grup financer i industrial liderat pel senyor Isidre Fainé s’hagi decantat per una estratègia de fets consumats, exercint de comparsa del senyor Rajoy. El grup La Caixa, hereu de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, creada l’any 1904, es deu a la societat que l’ha feta gran i no pot desentendre’s de la cruïlla històrica en la qual ens trobem. Com bé sabem el pitjor entorn per la presa de decisions és la incertesa, per això, ara més que mai, ningú pot escapar del compromís de construir la Catalunya del futur.