La metafísica del Barça. Ramallets; Olivella, Rodri, Gràcia

La temporada 1959-60 l’equip de luxe del Barça era aquest: Ramallets; Olivella, Rodri, Gràcia; Segarra, Gensana; Tejada, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Czíbor. També jugaven sovint Vergés, Evaristo, Villaverde, Ribelles i el mític «Kocsis, cabeza de oro». Vam guanyar la lliga i la Copa de Fires, i és el primer esment que tinc de la passió pel futbol.

Cada nen, ahir com avui, volia «ser» algun dels seus ídols quan jugava, en el meu cas, al col·legi SAFA d’Horta, al carrer Major i al camp vell de Torredembarra. Jo volia ser Ramallets, «el gato de Maracanà», títol nobiliari que es va guanyar per la seva memorable actuació amb la selecció espanyola al mundial de Brasil de 1950. Els pares em van regalar l’equipació d’en Ramallets, que consistia especialment en un preciós polo negre de cotó trenat i unes genolleres per no nafrar-te. Abans, els porters es tiraven als peus dels davanters incisius per robar pilotes i jugaven amb les mans, blocaven o allunyaven amb els punys, sobretot quan es botava un córner. Ara, es valora que els porters sàpiguen fer anar els peus i si cal siguin un jugador més de camp: paradigma Ter Stegen.

Seguint la mutació dels porters es podria estudiar una mica l’evolució del futbol. Potser Urruti va ser l’últim Ramallets i potser Hesp va ser el primer Ter Stegen. També amb l’ordenació de les alineacions: qui juga avui amb un tres-dos-cinc? És clar, defensar amb tres exigia la contundència de l’equip que va lluir la dècada dels seixanta guanyant la Copa de Su Excelencia el Generalísimo el 1968, el mític partit on Sadurní, un altre porteràs, ho va aturar tot, i en ser la final al Bernabéu i tenir aquella afecció el mal perdre d’un gol en pròpia porta, el Barça es va haver de retirar als vestidors escortat pels grisos per la pluja d’ampolles que els hi tiraven al damunt: a partir d’aquell moment, quan el Madrid venia a can Barça, els rebíem amb crits de «botelleros, botelleros...». L’arquetip d’aquells defenses segurs i contundents, els «armaris», era el lateral esquerra, Eladi Silvestre. Però ell, «todo pundonor», va salvar la pell del seu company de selecció i rival al Madrid, Manolo Velázquez, quan Espanya va perdre la classificació del Mundial de Mèxic-70, a Lieja. Batussa realment de campionat, que va acabar amb Eladi a la comissaria i declarat persona non grata a Bèlgica.

Potser allà va començar a periclitar la idea de l’encofrat defensiu i es va gestar el defensa «carrilero», capaç de sortir amb la pilota controlada, arribar a l’àrea contrà-ria i centrar. Diria que el primer va ser en Quimet Rifé, que jugava d’extrem i va passar a la defensa i la defensa va ser de quatre: Rifé, Torres, Gallego, Eladi.

Amb Vic Buckingham a la banqueta, vam guanyar la Copa de 1971 i allà hi havia un dels centrecampistes amb més cap, visió del joc i elegantíssima passada llarga, Marcial Pina. El president era Agustí Montal i aflorava el «més que un club» que s’havia inventat sense poder-ho desenvolupar el seu antecessor Narcís de Carreras.

La dècada dels setanta acabava el franquisme i els últims embats contra la dictadura. Rexach i Cruyff van fer arribar fotos dedicades a l’enyorat Xavier Folch, pres a la Model per la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya. Manolo Vázquez Montalbán em lliurava el primer article que li vam demanar per a la revista clandestina del PSUC Universitat, justament reivindicant el Barça al què els feixistes li havien executat un president, Sunyol i Garriga, signant ell amb el pseudònim de l’últim comunista executat, Grimau. Nicolau Casaus, un mes i mig al corredor de la mort i cinc anys de presó, arribaria a la Junta del Barça amb Narcís de Carreras i a la vicepresidència amb Josep Lluís Núñez.

Fins el 1976, la banda sonora radiofònica del Barça era en castellà. Però heus aquí que Joaquim Maria Puyal ens va descobrir que era possible escapolir-se de l’escomesa, posar més pa que formatge en la comèdia d’exigir targeta a una entrada de no n’hi ha per tant, i expressar els afectes, les afinitats i en definitiva el sentiment metafísic de la identitat barcelonista. La Nova Cançó i les retransmissions d’en Puyal van treure la llengua catalana de les cases i de les edicions limitades i la van esdevenir mediàtica quan feia poc que a Jordi Carbonell l’havien torturat per declarar en català a la Via Laietana i TV3 era absolutament impensable.

Gràcies a la metafísica del Barça, ja ho veuen, he pogut escriure aquest article sense declinar «Messi», que, tot i que meravellosa, haurà estat una contingència d’una perdurabilitat brillant que ja venia de defenses numantines de Migueli, Alexanko, Txapi Ferrer, Puyol capità per sempre..., de «carrilers» excepcionalment veloços i murris com Julio Aberto, Sergi, Jordi Alba..., jugades mestres de Schuster, Guardiola, Xavi, Iniesta..., de gols preternaturals de Cruyff, Koeman, Maradona, Bakero, Romario, Pichi Alonso, Ronaldo, Stòitxkov, Rivaldo, Ronaldinho... I naturalment des de les aturades de Ramallets, d’abans de Ramallets i de després de Ramallets, d’en Zamora i d’en Víctor Valdés.

Periodista. Antoni Batista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.