La mitja Catalunya oblidada

A Catalunya gairebé la meitat, potser una mica més o una mica menys, està oblidada, i més o menys, també està en una situació neutra i sobretot en silenci, que és el pitjor, perquè així no deixa sentir les seves veus i en conseqüència sembla que es tracta d’una minoria residual quan no és així en absolut.

Es tracta de la meitat no independentista. A banda d’una minoria activa vinculada a partits polítics d’àmbit estatal, la resta roman més bé a casa seva. Com amb un cert sentit de responsabilitat o temor de no agradar als que de manera molt sorollosa, en general, es manifesten independentistes.

El carrer és nostre, diuen. Però la meitat del carrer la paguen els de la Catalunya oblidada. 

I la televisió i la ràdio. Perquè es produeix un estrany fenomen. Les televisions i ràdios estatals no poden dedicar tant de temps a la independència perquè tenen un abast territorial més ampli, en canvi les públiques catalanes sí.

D’aquí ve el seu lideratge d’audiència: tots els independentistes les escolten. En canvi els que no ho són han d’escollir entre molts canals i ràdios estatals, amb diferents modulacions, i l’audiència es dispersa.

Aquesta mitja Catalunya oblidada ho és des de fa ja uns anys. Els suficients per haver suportat qualificatius generals de «fachas», fins i tot, a vegades, feixistes. I últimament la paraula clau de l’independentisme és la de demòcrates, segons una definició, de forma curiosa, feta per ells. La mitja Catalunya oblidada està a l’aguait.

Ara ja no tant, però era freqüent en una sala d’espera qualsevol trobar-se persones desconegudes que donen per fet que el que tenien al costat era independentista com ells. Perquè arran d’aquelles manifestacions i trobades multitudinàries es pensava que n’hi havia més dels que hi ha.

La mitja Catalunya oblidada, però, ho està no només de l’independentisme, si bé val a dir que ara ja hi ha un important sector que comprèn que per arribar a funcionar una possible independència no n’hi ha prou amb la meitat i per tant s’han de dedicar més a aquesta Catalunya desconeguda per a ells.

Però és que per tristor de tants catalans i catalanes no independentistes, també han estat oblidats per l’Estat, i això encara cou més.

Perquè poden arribar a comprendre que els seus adversaris independentistes no els donin comoditat amb algunes de les seves actuacions públiques, que no hauria de ser així però es pot entendre. Però que els governs centrals els tinguin com a mig tapats és difícil d’entendre.

Si bé té l’explicació del poder. És a dir, des de fa desenes d’anys els vots nacionalistes eren i són necessaris al Congrés dels Diputats i així es va anant deixant coses en mans totalment nacionalistes. I els resultats són el que són. 

La mitja Catalunya oblidada no ha arribat a tenir líders que els diguessin amb claredat que la seva opció era tan legítima i engrescadora com la que més i igualment les seves banderes i músiques. I que havien d’actuar sense cap complex. I que les seves opcions no eren de fachas.

Un pot pensar en la seva solitud i un cert temor a què diran els altres, amics inclosos dels seus fills o nets.

Seria de desitjar, i això sí democràticament, que despertés aquesta Catalunya oblidada que a més a més escolta, amb sorpresa, que els que manen diuen a cada moment que parlen en nom de tot Catalunya i que governen per tots els catalans.

Seria bo que aquests dirigents fossin més amables amb la mitja Catalunya silenciosa, si bé amb alguna excepció sorollosa, però molt minoritària.

Potser d’aquesta manera aconseguirien que després de recomanar els directius de la Generalitat a la ciutadania de Barcelona i de la seva àrea metropolitana que es quedessin a casa per controlar la pandèmia, el primer cap de setmana següent van sortir tres-cents cinquanta mil cotxes i el segon ni més ni menys que quatre-cents quinze mil cotxes. No cal comentar res més al respecte.

I també seria bo llegir-se la darrera enquesta del passat 31 de juliol del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la pròpia Generalitat on el ‘no’ a la independència, a banda de superar lleugerament el 50% dels enquestats, queda vuit punts per sobre dels favorables a la independència. El percentatge més alt des que el CEO fa aquesta pregunta que va introduir el 2014.

En una ràdio catalana simpatitzant independentista li preguntaren al Raimon, el conegut cantautor valència, si era partidari de la independència i ell per sorpresa, suposo, del locutor li va contestar que no volia que el separessin de Xàtiva, el seu poble. Interessant resposta per a la mitja Catalunya oblidada. 

A principis dels seixanta, aquest articulista com a jove estudiant va assistir als primers recitals semiclandestins del Raimon a la Facultat de Dret de Pedralbes a Barcelona. «Al vent. La cara al vent. El cor al vent... Al vent del món». I aquell molt jove estudiant menorquí ciutadellenc emocionat pensava en el seu vent, el de la tramuntana, el que a l’estiu s’emporta la xafogor i el que a l’hivern et porta a la llar.