La precarietat laboral dels metges

Fa uns dies el Diari va tractar de la precarietat laboral del col·lectiu sanitari de les nostres comarques, i poc després el conseller Comín va ser entrevistat al Canal 33, dins de Més 324. Del tema, ni mitja paraula. Davant la interpel·lació d’un periodista present a la taula, que va qualificar la situació d’anguniosa i va aprofitar per reivindicar les demandes de l’Hospital Joan XXIII, amb el seu estil entre simpàtic i despreocupat va contestar amb evasives focalitzant la seva retòrica en la nova gestió de les urgències hospitalàries segons un model europeu que ni ell mateix sap ben bé com va.

La resta de l’entrevista va estar dedicada al referèndum i al procés. Quan de petits ens portaven al metge, aquella persona amb bata blanca amb aires de saviesa ens donava confiança, i pensàvem que si, com semblava, vivia millor que tu, és perquè s’ho mereixia, que estava bé que fos així. Ara, certament fa angúnia pensar que el qui té la teva salut i la teva vida a les teves mans potser i ingressa menys que tu i que potser li queden poques hores per acabar el contracte amb total incertesa; i malgrat tot t’està atenent sense minva d’amabilitat i professionalitat. I mentre uns diuen, impunement, que ens han destrossat el sistema sanitari (és de necis negar-ho o no creure-s’ho), uns altres fugen d’estudi i diuen que tot és qüestió d’optimitzar recursos i que l’any que ve tot anirà millor.

Mentrestant, els nostres joves professionals sanitaris, molt ben formats, continuen marxant a buscar-se la vida a l’estranger a canvi d’altres vinguts d’altres latituds que s’hi conformen. Als poca-roba només ens queda resar al sant de la nostra devoció per no posar-nos piocs, que no som com alguns de la política que entren a l’hospital per la porta del darrere o gasten mútua privada, que tot se sap.

Joan Aragonès (Tarragona)