La prova del cotó

Ignoro per què no es demanen uns mínims de garantia per a ser candidat a unes eleccions polítiques. Hi ha estaments socials, esportius i associatius que posen les seves condicions (antiguitat, especialment). Qualsevol no hauria d’ocupar espais públics pel fet de presentar-se a unes eleccions. No qualsevol té dret a cridar l’atenció de la ciutadania pel fet de voler presentar-se. Ja sé que això es podria dir que és aristocràtic (govern dels més preparats en el seu sentit més pur), però em fa menys rebuig l’aristocràcia a la grega que la «casta» actual i els seus detractors, la «subcasta».

M’esgarrifa actualment sentir parlar a certs polítics que o aspiren a un càrrec o bé ja l’han assolit. Alguns són perfectes ignorants que arriben a dir autèntiques barbaritats, tot atropellant la història i els conceptes bàsics de la gestió pública, és a dir del govern. No sóc l’únic.

Prenent un vermut de Reus, a Salamanca, on consideren que és el millor vermut del món, un amic m’ha animat a elaborar el que ell ha anomenat «una prova de qualitat política», que seria una espècie de «prova del cotó», un mètode que no enganyi a ningú. Li he donat voltes a la idea i aquí deixo un breu qüestionari de deu preguntes a fer a tot aspirant a polític i fins i tot, als càrrecs públics sospitosos de demagògia. Només seria qüestió de preguntar:

1. Sap vostè quants articles té la Constitució espanyola de què tant parla i a la que tant defensa? (resposta: 169 articles)

2. Sap vostè què diu l’Article Primer de la Constitució? (resposta: Espanya és un estat democràtic en què la sobirania resideix en el poble i es regeix com una monarquia parlamentària)

3. Sap vostè quantes vegades s’ha proclamat la independència de Catalunya en el darrer segle? (resposta: 2 vegades)

4. Quantes comarques té actualment Catalunya? (resposta: 42)

5. De quants escons es compon el Senat espanyol? (resposta: 266 senadors)

6. En què consisteix un «cabildo» i quants hi ha a Espanya? (resposta: és l’òrgan administratiu de cada illa canària. Hi ha 7 cabildos)

7. Sap com es diu de segon cognom el senyor Mariano Rajoy? (resposta: Brey)

8. Està vigent el Concordat d’Espanya amb la Santa Seu? (resposta: el Concordat de 1953, com a tal, no; però hi ha acords de 1976 i de 1979)

9. Coneix l’origen de la bandera estelada catalana i per què està estelada? (resposta: es data entre 1908 i 1912, imitant la bandera d’alliberació de Cuba i de Puerto Rico)

10. Sap qui presideix actualment el Consell Europeu, màxima autoritat de la UE? (resposta: l’holandès Herman Van Rompuy, des del 2010)

Em pregunto el grau d’èxit que un polític (sigui català o espanyol) assoleix si se li fan aquestes preguntes. Són senzilles i bàsiques. I per a persones que s’omplen la boca de paraules altisonants i d’anunciar grans coses que mai arribaran, no haurien de tenir cap dificultat de resposta. És gent que parla molt de la Constitució Espanyola i de la Unió Europea. Però, estem ben segurs que la majoria dels nostres homes públics superarien aquesta prova? Només cal recordar la sorpresa de Mariano Rajoy quan el locutor Carlos Alsina li va anunciar que, mentre no indiquessin el contrari, els ciutadans de Catalunya seguirien tenint nacionalitat espanyola en cas d’independència catalana; la resposta de Rajoy va ser «¿y la europea?»

El cas més flagrant de desconeixement del terreny que pisa és –en la meva opinió– el d’Inés Arrimadas, de Ciutadans, que ha arribat a dir que a Catalunya mai havia tingut democràcia. Arrimadas és el típic cas de qui arriba a la política de sobte i va aprenent sobre la marxa mentre passen anys i anys de desconeixement; el país necessita gent que arribi a la política amb una motxilla ben carregada per alimentar millor la gestió pública, per a ser útils des del primer dia.

Diuen que una de les grandeses de la democràcia és que no es demana cap preparació a cap candidat. De fet, José Montilla va arribar a President de la Generalitat amb un nivell de català inferior al que es demana a qualsevol opositor a un lloc de funcionari.

Queda molt maco, és cert, obrir les portes a tothom, però segueixo pensant que seria exigible un mínim de capacitat i coneixement. Accepto que per tenir aquestes idees em diguin que sóc un elitista, encara que això no és elitisme, és demanar que qui vulgui servir al país garanteixi un mínim de solvència. Elitista o no, el país funcionaria força millor, indiscutiblement.

Ja ho saben, la prova del cotó, que no enganya.