La realitat supera sovint la ficció. El 2003 jo ja vaig decretar el 155. Rajoy ha anat molt més lluny

La realitat supera sovint la ficció. I aquests dies, pendents del desenllaç del procés, no he pogut evitar recordar l’exercici teòric que vaig fer ara fa quasi quinze anys en el marc d’un seminari sobre la Comunicació en règims de tracte autoritari que vaig cursar a la Università della Svizzera Italiana. La professora era Maria-Emilia Arioli, periodista i exalta funcionària del Govern suís, amb una gran experiència en els conflictes de l’Europa de l’Est en haver estat observadora de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). 

Abans de referir-me a l’exercici, recordaré algunes de les coses sobre les quals ens va fer reflexionar. Segons ella, el patró pel qual es consoliden els règims autoritaris és en la majoria dels casos coincident: explicar i convèncer la població de com som de feliços, construir un relat d’èxit, no entrar al fons del debat i utilitzar tots els mecanismes possibles de propaganda. 

Del conflicte entre Geòrgia i Rússia va dir, per exemple, que totes dues parts havien estat buscant durant molt de temps la confrontació, però que Geòrgia va acabar caient en la trampa en enviar tropes als territoris d’Ossètia del Sud i Abkhàsia, autoproclamats independents i que funcionaven sota l’òrbita de Moscou. Al final Rússia va acabar amb les il·lusions georgianes en cinc dies. Els mateixos cinc dies que queden per veure com el Senat espanyol llança la seva particular bomba nuclear sobre Catalunya, l’article 155, que si bé és constitucional, és un atac directe a l’autogovern de Catalunya ja que suposa que les institucions catalanes seran intervingudes per Madrid. Tot un cop d’autoritarisme de Rajoy, no pas d’autoritat. 

L’exercici del curs era escriure un discurs d’una situació real i transformar-la en utopia. Jo vaig triar les eleccions al Parlament de novembre de 2003, en les quals Pasqual Maragall del PSC va guanyar en vots el que llavors era CiU, amb Artur Mas com a candidat, guanyador en escons i  ERC, amb Josep Lluís Carod-Rovira al capdavant, amb la clau de la governabilitat. 

El final ja el coneixen. Els republicans van apostar per un govern catalanista i d’esquerres amb ICV que va donar lloc a l’anomenat Tripartit i que precisament és a l’origen de l’actual situació, donat que va impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia, aprovat en referèndum el 2006 i substancialment modificat el 2010 pel Tribunal Constitucional a instàncies del PP, figurant ja a la llista de greuges històrics de l’Estat amb Catalunya.

Aquesta va ser la realitat. La ficció que jo vaig plantejar va ser que Aznar, de qui ja eren conegudes les maneres, ja que llavors ja havia pujat al carro de les Açores que va desencadenar la Guerra d’Iraq, convençut que els republicans al Govern català no eren bona cosa, aplicava l’article 155 i suspenia les institucions catalanes. 

Un cop intervinguda l’autonomia, havia d’escriure l’imaginari discurs de reacció de la Generalitat, que jo vaig proposar que fes Carod-Rovira. Començava així: «Catalans i catalanes, de Catalunya i de l’exterior, la decisió del Govern espanyol és una agressió contra la nostra nació, un país sense estat ni exèrcit, contra una societat democràtica que al llarg de tota la seva història sempre ha destacat per la seva empenta, iniciativa i creativitat, per ser un poble pacífic. En canvi Espanya representa encara avui una societat centralista que no ha permès als catalans, en ple segle XXI, la celebració d’un referèndum d’autodeterminació». Els sona?

Encara no puc creure que aquella ficció hagi estat superada per la realitat. Rajoy ha estat més contundent del que imaginàvem. Ha anat molt més lluny del que vaig suposar que faria Aznar. Passarà a ser estudiat a les classes d’Arioli? Esperem que no, que algú posi seny en tot aquest despropòsit, que no es trenqui més la convivència i que Espanya, que encara no s’havia guanyat el títol de democràcia de referència, no s’allunyi més d’ell.