Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La renaixença gastronòmica de la garrofa

Regust de guerra i de fam. Un ancestral arbre del litoral mediterrani, sofert i generós, posa de moda la garrofa a la cuina, la rebosteria ila nutrició. Magnífica producció. I més cara

Joaquim Roglán

Whatsapp

Bona producció, qualitat i preus en alça. Excel·lents previsions per a la garrofa. Fenomenal notícia de les Terres de l’Ebre i quasi exclusiva i primícia que la pagesia no plori sobre ella mateixa.

Milers de tones destinades al consum animal i humà, segons la Llotja de Reus, París, Londres. Ancestral arbre del litoral mediterrani, la garrofa està de moda en la nova gastronomia i la dietètica. Fruit recordat des dels anys de guerra, postguerra, de la gana, misèria i companyia, ara el roben els més desgraciats de l’evolució de les espècies.

Aliment per a ovelles, porcs i rucs, esdevé producte d’alta cultura en el paladar. I fins i tot d’art universal quan es recorda que Joan Miró sempre duia una garrofa en una butxaca especial dels vestits que li confeccionava el sastre Queralt de Reus. Com que la garrofa de setembre és la més tendra i una garrofa pot fer caure un ruc, segons la saviesa popular dels refranys catalans, cal guanyar-se les garrofes a tots els sectors econòmics. I la pobra garrofa és la nova rica de les terres tarragonines.

La cuina i la pastisseria de la garrofa són promocionades per artistes dels fogons amb suport de les indústries agroalimentàries i les institucions. Ara descobreixen que té bon sabor, és saludable i de proximitat. Com la sopa d’all o la sopa de fonoll, si fa no fa. Menjar de pobres i d’animals, si fa no fa. Però actualment la garrofa és el centre de les Empreses Innovadores de la Garrofa (EIG), que defensa el seu cultiu i les seves virtuts comercials. Amanides, cerveses, confitures, coques, cremes, edulcorants, farines, formatges, gelats, mels, olis, orxates, pans, pastissos, sabons, salses, sorbets, substitutius del cafè, la xocolata i el cacau, vinagres… 

La garrofa ho té tot i, a més, és energètica, rica en fibres, afavoreix la flora intestinal, millora la musculatura, redueix el colesterol… Una menja similar a la pedra filosofal que cercaven savis i bruixots des de l’edat mitjana. I els venedors de productes contra la calvície a les pel·lícules d’indis i americans. Des dels fogons de Xerta fins a les estrelles d’Arzak, la garrofa quasi supera els avenços de la robòtica i de la intel·ligència artificial.

La Història reconeixerà que la major part d’aquests invents alimentaris provenen de les comarques de Tarragona. Noves cuineres rurals de Montblanc, experts de les jornades gastronòmiques d’Altafulla, restauradors de la Costa Daurada, llibres, receptaris.... Uns erudits situen el centre de tot a Mont-roig del Camp i altres al Garraf. La garrofa és astringent, laxant, nutritiva, el seu suc elimina les berrugues i també serveix de coberta digerible de les càpsules de fàrmacs. Segons la tradició cristiana, va ser l’únic aliment de sant Joan Baptista durant la seva vida al desert.

Llegum quasi oblidat i miraculós, era i és, segons va escriure Josep Pla, «un arbre que per viure bé ha de veure el mar». Garant d’ombra permanent, regala olors delicades. Generós i sofert, enamora urbanites i ruralistes. Farcida de sucre, diuen que no crea addicció com la xocolata, el cacau, el cafè, el te i altres plaers com el marisc, els vins o l’amor. 

La seva decadència va coincidir amb la desaparició dels ramats en la vida rural, la urbanització de les costes i els indignes preus del mercat. Multicolor segons cada estació de l’any, ja en parlava Ramon Llull al segle XIII: «Digué la cirera a la garrofa que ella era torta i negra, i digué la garrofa a la cirera que ella era prest podrida».

Lluny enllà de la mitologia, la ciència, la dietètica, la literatura, la gastronomia i els grans negocis, les generacions més grans encara recorden un vell acudit dels temps de la dictadura, l’estraperlo i el racionament. Un home viatja en tren. Dos guàrdies civils i un inspector d’abastos li demanen des d’on ve. «De Garraf», respon el viatger. «Què porta en aquest sac?», insisteixen les autoritats. «Una garrafa», diu l’interrogat.

«Què hi ha a dins?», pressionen els hàbils interrogadors. «Garrofes», confessa el sospitós. «Queda detingut per parlar rus», li diuen els guardians de l’anticomunisme. Quedava demostrat que la garrafa, la garrofa, la lectura i la cultura són substàncies que perjudiquen greument la ignorància.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de ‘Informes-Ebre’. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.  

Temas

Comentarios

Lea También