L'amor i la mort. La necessitat de pensar-hi

Els dies assenyalats per fer tal cosa o tal altra són ben curiosos. L’any té tants dies internacionals, mundials, europeus, nacionals, locals, regionals, com dies té l’any. De fet, els dies internacionals i mundials els declara l’ONU i la resta tenen procedències diverses. Hi ha des del dia mundial de la mandra fins al dia de la gent peculiar, el dia de l’inventor internacional o el dia del trencaclosques.

Que hi hagi tants dies assenyalats és l’excusa per celebrar, recordar o sensibilitzar sobre qualsevol temàtica. I ara acabem de celebrar el Dia de Tot Sants. És el dia que moltes persones aprofiten per recordar els seus morts anant al cementiri a posar-hi flors, i apa fins a l’any que ve.

A la nostra cultura la mort és un tema tabú. Si no et toca de prop, normalment no se’n parla. La paraula mort en si ja és un mot incòmode, de mal gust. Busquem altres maneres de dir-ho com decés, absència, desaparició, traspàs i moltes altres. Amb aquests eufemismes ens sembla que la mort no ens fa tanta por perquè és menys dolorosa i més amable.

Com a societat, estem menys en contacte amb la mort que uns anys enrere

A més de no parlar sobre la mort, diria que tampoc hi pensem massa.

Ens autoenganyem i sovint oblidem que la vida és inherent a la mort. Pensem que naixem per viure eternament i que això de morir-se és quelcom que els hi passa els altres i que a nosaltres…, bé, en el fons tots sabem que un dia o altre ens morirem, però en això tan desagradable no cal pensar-hi, ja arribarà quan toqui.

I si els adults no acostumem a parlar de la mort, menys ho fem amb els nostres nens i nenes. Es tendeix a allunyar als infants de pors i patiments.

A més com a societat, estem menys en contacte amb la mort que uns anys enrere. S’ha tret de les cases i s’ha traslladat als hospitals i als tanatoris.

Reflexionar i parlar de la mort es pot fer des de molts punts de vista. Des de la vessant més transcendental i filosòfica: Hi ha alguna cosa després de la mort? Per què morim? Naixem per morir? Morim per néixer? Des de la part legal de poder decidir sobre la nostra pròpia mort.

S’ha tret de les cases i s’ha traslladat als hospitals i als tanatoris

Des d’un punt de vista burocràtic i crematístic: Qui s’ocuparà de nosaltres al final de la vida? Ho deixem tot arreglat? Ja se n’encarregarà algú altre? … I també hi ha una vessant emocional, de sentiments molt potents.

Aquests dies he pogut conversar sobre la mort amb una parella octogenària, els meus pares. Em va semblar tan romàntic i sensible el que van plantejar que m’ha fet reflexionar sobre una altra vessant de la mort: l’amor i la mort.

A casa no n’havíem parlat gaire de la mort i ara que els meus pares s’han fet vells he anat veient que la seva relació amb la mort s’ha anat normalitzant. La meva mare sempre havia dit que quan es morís volia que la cremessin i que enterréssim les seves cendres al bosc.

El meu pare li fer una proposta diferent i em va semblar de tal sensibilitat i amor que vull compartir-la amb vosaltres. Li va dir: «hem passat junts la major part d’aquesta vida i m’agradaria estar també amb tu quan ens morim. Et proposo que sigui qui sigui el primer de nosaltres dos que es mori que el cremin i guardin les seves cendres al nínxol familiar fins que es mori l’altre. Així, quan els dos estem morts que es puguin barrejar les nostres cendres i continuem junts per sempre més». Aquesta crida a la llibertat de l’amor etern, aquest romanticisme perdut em va enlluernar i a l’hora em va fer reflexionar.

Si morir forma part de la vida, són cares diferents de la mateixa moneda, és absurd viure d’esquena a una certesa universal.

* Periodista. Vinculada als serveis informatius de TV3, hapresentat el ‘324 Comarques’ i l’espai ‘L’entrevista’del 324 i ha participat en el programa ‘Els matins’. Donaclasses a la Universitat Autònoma de Barcelona.