L’art a la mirada

Durant la segona meitat de la dècada dels 80 i els primers compassos dels 90, Reus va viure una història singular i probablement irrepetible al voltant de l’Escola Taller d’Art del carrer del Vent. Una història que amb tota sinceritat crec no ha estat fins ara prou ben explicada, ni analitzada ni documentada amb totes les seves conseqüències. L’escola, impulsada l’any 1978 per Ramon Ferran, per un d’aquells estranys atzars de la vida, fruit de diverses convergències de tota mena, es va convertir en l’epicentre actiu, en l’aglutinador i en el catalitzador d’una eclosió de creadors de diferents estils i procedències, aplegats al voltant d’un nucli central liderat per Rufino Mesa i Assumpta Rosés.

Noms com el malaurat Carles Amill, Aureli Ruiz, Montserrat Cortadellas, Carles Fargas, Salvador Juanpere, Anna Martínez, Manel Llauradó, Joan Rom o Francesc Vidal, entre molts d’altres, van donar a la ciutat moments de glòria artística difícilment repetibles i van posar els fonaments i les arrels de la concepció de l’art contemporani a Reus. 

Aquella idea, entesa com a moviment global i conjunció de circumstàncies, es va anar desfent i tots els seus integrants van acabar seguint els seus camins, però avui m’agradaria parlar d’un artista fascinant que, en certa manera es podria considerar hereu molt avançat d’aquell llegat, el Jordi Abelló Vilella (Reus, 1970). De fet, més jove que els artistes d’aquella generació, va exposar per primera vegada al Centre de Lectura l’any 1990, quan el moviment començava a fondre’s i des d’aleshores ha anat creixent en risc i singularitat sense abandonar aquella idea en certa manera renaixentista de l’home agafat com a centre i objecte del treball creatiu. 

És un dels pintors més emocionants, rics i creatius que podem trobar. En la seva obra res no és casual ni superflu

A hores d’ara gosaria a dir que és un dels pintors més emocionats, rics i creatius que podem trobar, un artista que, anant molt més enllà d’una proposta estètica o d’impacte puntual, manté un enriquidor diàleg filosòfic, espiritual i en constant i contundent evolució amb el seu art personal. En la seva obra no hi ha espai per la banalitat, res no és casual ni superflu, res no és especialment efímer ni prescindible si abans ha passat i, en certa manera s’ha transformat estèticament o anímicament, per la mirada personal del Jordi.

L’home, aquest home sobre el qual pivota la seva sòlida i profunda concepció artística, acaba sent una projecció íntima i essencial de tots nosaltres, capturat en una visió i una concepció de gran amplada de mires i, a la vegada, plantejat també amb una concreció, una precisió i un detall extrems. Jordi Abelló explora, analitza i vivisecciona cada element, cada detall, sense deixar res al marge, treballant submergit en una mena de magma global on tot rep o pot rebre la consideració d’art en majúscules. Això el converteix en un actiu, hàbil i esmolat observador de la realitat que l’envolta i, de fet, la seva activitat manifestada a través les xarxes socials permet visionar i valorar aquesta idea que ell té de l’art i, a la vegada, presenta amb una claredat meridiana la manera de funcionar d’aquest ull savi i entrenat, capaç de trobar art i propostes ètiques i estètiques en qualsevol racó, en molts indrets minúsculs i sense importància aparent que, sens dubte, passarien del tot desapercebuts per a qualsevol altre que no tingués aquest do, aquesta habilitat potenciada amb la capacitat filosòfica de racionalitzar-ho tot, de filtrar qualsevol experiència sota la llum de la concepció artística de l’objecte trobat, únic i amb un gran potencial amagat. 

El seu ull savi i entrenat és capaç de trobar art en qualsevol racó, en indrets minúsculs i sense importància aparent

Jordi Abelló t’obliga a donar-li la raó mostrant-te amb persistència, rigor i efectivitat allò que, una vegada descobert esdevé una obvietat inexcusable, mostrant a la vegada aquesta idea latent de fugacitat quasi fotogràfica, allò de capturar l’instant precís, aquell i no cap altre, com a essència màxima de tot el que ha de ser. Els seus «arts trobats» viuen en evolució constant i és molt probable que el pas del temps els acabi modificant i que no siguin mai més tal com el pintor els ha localitzat, concedint així un caràcter més perenne a una singularitat que no deixa de ser una presència més o menys efímera i amb moltes possibilitats de caducar o de canviar de manera notable. 

 

Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis, entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.