‘Laudatio’ televisiva d’un gran periodista: Presentar el llibre a Can Graset

Abans del Més 324, els llibres es presentaven a llibreries, centres culturals, espais municipals, tabernes il·lustrades... Des de fa sis anys, també es presenten al prime time post telenotícies, i evidentment el llibre surt molt més promocionat que si només es presenta «presencialment»: tot i que als estadis de futbol hi cap molta gent, la televisió multiplica l’aforament per molts ceros. Quan em preguntaven si anava a presentar un llibre a la tele, m’hi oposava rotundament: a la tele no hi presento res, em fan una entrevista. Confesso que ara també presento el llibre a Can Graset. Per aquesta feinassa, calcula un miler programes, un mínim doncs de mil llibres, la Setmana del Llibre en Català li ha atorgat el Premi Difusió.

Per raons d’agenda, que diuen, vaig tenir la xamba de ser el primer autor entrevistat després del guardó, i, per tant, de felicitar-lo abrogant-me la representació in pectore dels que anem presentant llibres a Can Graset. Can Graset és un plató amb un croma verd que em va obligar a canviar-me una preciosa camisa Armani festuc que estrenava per a l’ocasió. Amb camisa verda, el color se m’hauria menjat el cos i hauria semblat que en Graset entrevistava un cap. Però ens n’hauríem sortir, perquè ell és un bon actor i jo sé fer comèdia. Per això, quan em diuen que compti a deu per a la prova de so, jo més m’estimo recitar alguns versos per tal que ell m’acompanyi. Ha passat unes quantes vegades, i una altra vam ser tres, perquè s’hi va afegir en Miquel Puig: a tres veus cossetanes dèiem 
l’Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

Xavier Graset és un periodista excel·lent, que sap l’ofici fins al límit només per a iniciats de saber escoltar. En aquest teatre ha fet tots els papers de l’auca amb dignitat, perícia, brillantor... I aquell art literari o dramàtic que arriba allà on les paraules s’encallen: transmetre sentiments. Aquell passar de puntetes pel sofriment del meu pare al Camp de Concentració. Aquell riure a cor què vols amb l’entrevista de l’endemà, amb Montse Barderi –no se’l perdin, està penjat i diria que s’ha fet viral.. Aquell posat de John Wayne a The Quiet Man quan respecta però no comparteix l’últim exabrupte d’un tertulià amb sobreïxent d’adrenalina.

Això de presentar llibres a la tele té molt de mèrit, perquè una bona part de la graella està pensada per a gent que és de mirar més que de llegir. Mana tant l’entreteniment que fins i tot la política ha entrat en mode FAQS o s’ha nacionalitzat a Polònia. És clar que de tant en tant fan un programa de literatura per cobrir l’expedient, recordo l’excepcional Literal, que presentava en Raimon a TV2, o tots els mons de l’enyorat Joan Barril: un i l’altre sabien el què es feien perquè tenen un honorable lloc a la literatura. Però un programa diari de qualitat, en zona informativa i l’horari de major audiència, això i només això és Can Graset.

No, no s’ho fa sol. El Més 324 té un gran equip de magnífics professionals. Jo puc parlar de Mia de Ribot, una productora efectiva i afectiva amb els convidats, en aquest gremi que hi havia qui pretèritament es pensava que el seu boss era el sant Pare i els que anaven al programa eren submisos adoradors del pontífex, que en Graset, que és creient, sap que és una figura única. Puc parlar del guionista Anselm Roig, que es llegeix un llibre al dia i arriba on no arriba en Graset, que, tot i anar enganxat al cronograma, encara té temps per llegir. Puc parlar del cap d’edició, Josep-Miquel Bolló, vell amic i veí a Torredembarra, que coneix tots els secrets endoscòpics de pantalla endins. Esmentant-los a ells, el meu reconeixement als que també hi són tant com ells, però que no conec, començant pel realitzador, Joan Pavia, que va ser capaç d’improvisar moure focus i càmeres en un tres i no res perquè, acabada l’entrevista, l’amic Joan Queralt va interactuar des de l’altre plató i jo vaig fer una giragonsa cap a un pla no previst.

Que la Corpo conservi el Més 324 i que puguem anar presentant llibres a Can Graset. I, en fi, no descarto que un dia es fixi en com m’esforço declamant mentre em «microfonen» i em convidi a un paperet en alguna obra de teatre. El pròxim cop que hi vagi –serà aviat i no, no presentaré un altre llibre– estic assajant l’arrencada del «Don Jaume el Conquistador» d’en Pitarra per veure si també el faig riure i pica.»“Com us deia, Fontanelles,/ el rei està molt fotut:/ el qui guia ens ha sigut/ és ja un manso sense esquelles”...

Tot quedarà a casa, perquè en Pitarra havia sojornat al Vendrell, en Graset és de Vila-seca, jo quedo entremig, a la Torre, i compartim aquesta meravellosa pàgina del Diari de Tarragona.

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l'Avui i La Vanguardia. És autor d'una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. 'Memòria de la resistència antifranquista' és el seu últim títol.