L'entrenador

Fa pocs dies va morir un jugador de l’equip de futbol cadet del Sant Pau Apòstol d’un infart sobtat, tot just en acabar un partit. No hi ha paraules, realment, per expressar el que se sent davant d’una tragèdia d’aquesta magnitud, més enllà de sumar-nos al condol més sincer per la mort d’en Moha als seus familiars i amics més propers. D’ell ens quedarà sempre la imatge d’un noi vital, alegre, divertit, i completament implicat amb els seus companys.  

Dit això, fins i tot en una situació tan dolorosa i tan dura com aquesta brilla la grandesa humana. Parlo dels presents que es van mobilitzar per auxiliar el noi, de la Pili i el Manolo que regenten la cafeteria del camp, dels professionals dels serveis d’emergència –cadascun dels quals es mereix un monument a la plaça de la Font–pel seu compromís diari, de tots aquells que en aquelles hores i durant els dies següents van demanar en què i com podien ajudar. 

En una tessitura tan difícil i tan excepcional és quan cadascú demostra realment el que val, el que és, quins són els valors que l’identifiquen. I aquí és on els entrenadors presents van demostrar la seva gran i immensa vàlua humana. Primer, atenent el Moha tal com tots voldríem que atenguessin els nostres fills en una situació similar. Després, donant escalf i comprensió als nois que estaven vivint una experiència traumàtica.

En els dies subsegüents, mantenint l’esperança en l’evolució del Moha, la cohesió de l’equip, i gestionant una situació emocional dificilíssima. 
I és en aquesta autèntica hora de la veritat quan el Jordi Bargalló, el José López, el Martí Caparrós i la Judith March van demostrar que és indiferent guanyar o perdre els partits per ser els millors entrenadors del món, perquè el que ho determina no és un lloc a la classificació sinó la sensibilitat per saber encarar i afrontar allò que ens resulta antinatural i que ens supera. Quan ens colpeja la tragèdia i intentem trobar un sentit a allò que sembla no tenir-lo. Vosaltres sí que sou Messi! 

Sempre m’ha impressionat un breu text que hi ha al memorial pels morts dels atemptats de l’11-S a Nova York. És molt breu, i està dirigit a una nena de 8 anys que va morir aquell dia. És d’una amiga seva, diu així: «Espero que allà on siguis continuïs saltant als tolls de pluja.» Si hi ha tolls d’aigua al cel, el Moha estarà saltant en ells. I els qui encara som aquí comprometem-nos a forjar una societat que sigui per sempre digne del seu caràcter alegre i generós. 

Per tant, des de les meves conviccions laiques i humanistes, no dubto a pregar al Déu a qui resen els pares del Moha per demanar-li que li doni el descans i la pau eterns, i que ens ajudi a nosaltres –malgrat totes les nostres imperfeccions– a reforçar la bondat que van demostrar tantes bones persones aquell dia funest. I als entrenadors, gràcies per ser com sou. Veu aportar el vostre granet de sorra per fer que la vida dels altres fos millor, que és el millor que es pot dir d’una persona. De tot cor, moltes gràcies sinceres.