Les cartes al director del dia

Diàlisi, en bones mans

Fa bastants anys que, a causa d’una insuficiència renal crònica, vaig utilitzant el servei de diàlisi de l’Hospital Joan XXIII, tant la diàlisi peritoneal com l’hemodiàlisi, i puc dir que ambdós casos he rebut per part de metges, infermeres, auxiliars i zeladors un tracte excel·lent tant en la vessant professional com en la humana.

És important que pels malalts crònics que hem d’utilitzar tres cops per setmana aquest servei tinguem una bona atenció, i tant l’equip de nefròlegs com la resta de professionals fan que la nostra estada al centre sigui el més tolerable i satisfactòria possible, a tots ells els hi voldria fer arribar el meu sincer agraïment.

En altres ocasions, he utilitzat el centre de diàlisi de Reus i el de Tarragona Llevant i en els dos casos també he rebut una molt bona assistència professional i humana.

Per tot això, voldria concloure que els malalts que necessitem diàlisi en les nostres contrades tenim la sort d’estar en molt bones mans!

Jordi Espasa

(Salou)

Amar sin medida

Es sentarse, mirar y saborear las cosas pequeñas que en ocasiones no se saben apreciar, disfrutar de lo cotidiano y desacelerar cuando es necesario. De manera consciente, manteniendo la cabeza en su sitio, desconectar de todo unos días estirando el tiempo hasta lo infinito.

El mes de Febrero es el más corto del año, el más festivo por su carnaval con sus calles inundadas de color, también es el más romántico. Tanto en el mundo del cine como en el mundo musical los títulos han hecho honor a su nombre.

Es el mes del amor, palabra que con solo cuatro letras, resulta grande por su transcendencia. También es el de la amistad duradera donde la acción más pequeña es mejor que la intención más grande.

El enamorarse es toda una declaración de intenciones, es el primer golpe de vista o es un guiño si no se quiere usar las palabras, es pensar en el otro al despertarse.

Frases como «tú eres la flor más bella de mi jardín o yo nunca supe que tenía un sueño hasta que ese sueño eres tú», suelen ir acompañadas de un ramo de rosas, de corazones con tonos rojos o chocolate con el consiguiente regalo personal y como final una romántica cena en un lugar idílico.

Puede haber muchos abrazos pero pueden faltar infinitos sentimientos.

Visitación Juárez Laiz

(Tarragona)

Vers la corrupció

Qualsevol mitjà de comunicació que es fullegi, o simplement es miri les portades, es veuen articles sobre corrupció, i pregunto: «És això normal?» I responc: «No». I si busco el significat de «normal», la seva definició, entre altres, és: ‘allò que no té res d’excepcional’; ‘que és conforme al més habitual’; ‘que no sorprèn en cap sentit’.

La corrupció no té cognom de: partits polítics, ens, empreses, associacions, etc. La corrupció és un virus que és manifesta en persones amb molta ambició i gens de moral i aquesta combinació fa no els deixi veure com arruïnen la vida de moltes persones.

La corrupció dels polítics és patida per tots els ciutadans, i de ser cert tot el que es publica, costa molt assimilar-ho. En obres públiques, disparen els pressupostos; en sanitat, metges que han posat en perill als seus pacients a canvi de prebendes; en autoescoles, aprovacions de manera fraudulenta; això sí, amb grans beneficis; en entitats financeres, directors i empleats enganyant –sabent que ho feien– a clients treballadors i pensionistes els que amb molts esforços havien recollit uns pocs milers d’euros (pensant si un dia tenien una necessitat) i que havien dipositat en ells la seva confiança; en l’Administració, «amiguismo i enchufismo», etc.

Per què no s’obliga als corruptes tornà tot el robat i malversat i ensems se’ls inhabilita de per vida per a qualsevol càrrec públic. Si no hi hagués el femer que hi ha dins de la política, ens podríem estalviar molts diners en impostos.

La corrupció no s’ha de qualificar entre milions o milers. És el mateix. Qui roba un ou, roba un bou. Tant de frau i engany fa que sigui molt difícil confiar en els nostres polítics i alhora surt una pregunta: on hem arribat?

Tot això fa que recordi el meu avi Pau, quan deia «la meva paraula val més que la firma d’un rei». En queden d’aquest tipus de persones?

Montserrat Serra

(Tarragona)