Les ciutats i la política comercial

L’activitat comercial és una de les funcions bàsiques de la ciutat i és difícil per no dir impossible el trobar una ciutat important que no tingui una notable funció comercial. Algunes ciutats fins i tot deuen el seu naixement i prosperitat a l’activitat comercial i no pas a raons de tipus defensiu, industrial o administratiu. El cas de Reus n’és un bon exemple.

Els mercadals es van constituir en el centre de la vida municipal i al llarg dels segles els comerços més importants es van situar al seu redós. El mercat convertit en centralitat urbana era alhora el lloc on hi havia la quantitat més gran de productes destinat al consum de la població i alhora l’espai on es podien intercanviar més informació de tot tipus, des de la simple xafarderia local a interessants notícies que podien ajudar a obtenir beneficis.

Al costat del comerciant, una munió d’artesans i petits botiguers conjuntament amb les seves famílies constituïen uns poderosa força cívica i política, sobre la qual es bastia en bona part el poder municipal. La formació de nous barris comportava també l’aparició d’un petit comerç destinat a satisfer les necessitats més quotidianes dels seus pobladors.

Les noves indústries de l’època del consum de masses, la forta expansió de les ciutats amb l’aparició de polígons d’habitatges, i especialment la generalització de l’automòbil van comportar des de la segona meitat del segle passat la progressiva reducció del comerç tradicional per anar sent substituït per les anomenades noves formes comercials.

Si una novetat va ser l’autoservei o la galeria comercial, aviat feren acta de presència supermercats i hipermercats, els darrers dels quals necessitaven unes grans superfícies que només es podien trobar a les perifèries urbanes, en àrees rurals i de bona accessibilitat per carretera amb la finalitat de captar una clientela potencial de tipus supramunicipal. Un pas més d’aquestes transformacions comercials ha estat l’aparició dels polígons comercials que concentren un conjunt de grans superfícies d’especialitzacions diferents acompanyades d’altres activitats de distracció i de bars i restaurants.

Aquest comerç a la perifèria té avantatges de cara el distribuïdor i també pel consumidor, però presenta greus problemes de sostenibilitat, en devorar molt espai, consumir molta energia, tant per part de l’empresa com del client que ha d’anar a aquests centres amb transport privat o públic i malversar un temps considerable. Independentment d’aquests fets, el seu urbanisme sol ser deplorable, contribueixen a minvar el sentit de ciutadania, en quan venen a ser una terra de ningú, una no-ciutat apta només pel consumisme individualista, i a més a més competeixen amb determinats avantatges sobre aquell comerç local que prestigia les ciutats, perquè uns carrers cèntrics sense comerç, amb poca visibilitat d’aparadors, desertitza la ciutat i la converteix en un suburbi-dormitori.

Molts municipis s’han adonat tard del problema i han cercat el remei en formar àrees peatonals i aparcaments als centres urbans, han buscat la instal•lació de grans magatzems, o la de centres comercials com a agrupació de botigues independents en una única unitat espacial propera al centre urbà o als seus eixos comercials.

Sobre el relat anterior es podrien posar molts exemples concrets i tractar de temes com el del polígon de les Gavarres i zones adjacents que de zona industrial fracassada s’ha anat transformat en una estranya suma d’àrees comercials, o del centre comercial del Parc Central de Tarragona o del que es crea a Reus a l’antic solar firal.

En molts casos els Ajuntaments no tenen una política comercial fixa i ben establerta i van al compàs de la música de cada dia. Pretenen acontentar al botiguer tradicional i al mateix temps no dubten, per fer calaix, en promoure noves superfícies comercials a les perifèries. El resultat és que si hi ha un excés de superfície comercial en relació a la població. Tot el comerç, tant el del centre com el de la perifèria, se’n ressent, i a més es contribueixen a desfer el teixit urbà que fa ciutat.

A la pugna d’interessos entre les grans empreses comercials i el comerciant tradicional, s’hi afegeixen interessos polítics, ja que el govern d’Espanya defensa les grans cadenes i l’obertura d’equipaments comercials fora dels nuclis urbans, mentre que el govern de Catalunya es veu molt més obligat a defensar el comerç de ciutat, per ideari i compromís amb el votant. Si l’estat espanyol és un estat format per comunitats autònomes el lògic seria que la regulació del comerç l’efectués el govern més proper al territori i a la societat que representa. Pel principi de subsidiarietat, però bàsicament per evitar una bombolla comercial i la desarticulació de la ciutat, cosa que no està renyida amb què hi puguin haver diferents centralitats urbanes.

Pel que fa als Ajuntaments valdria la pena tinguessin uns plans comercials ben elaborats i actualitzats, els quals haurien d’anar íntimament entrellaçats amb el planejament urbanístic. S’evitarien molts errors, i les actuacions estarien molt millor pensades i realitzades. I això s’ha escrit sense tractar el cas del Mercat Central de Tarragona, que per ell mateix mereixeria un treball de fi de graduació universitària, de màster, o una tesi doctoral.