Les cròniques d’Antoni Batista

Llegir-lo no és només llegir coneixements, sinó endinsar-se en un cúmul de referències interconnectades -musicals, gastronòmiques, cinèfiles, personals-, i amb escenes descriptives plenes de detalls, que et permeten tenir la sensació de ser allà on van passar els fets 

17 junio 2021 10:16 | Actualizado a 17 junio 2021 10:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Aquest dimarts a la tarda, els jardins Ferran Soldevila de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona es van omplir per l’acte de lliurament dels Premis de biografia, memòries i estudis que porten el nom de l’insigne historiador i que anualment atorga un jurat escollit per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, del qual tinc l’honor de formar part. 

El veredicte d’enguany ofereix una perspectiva interessant del que és la diversitat i pluralitat de trajectòries i recerques. Si el Premi Ferran Soldevila s’ha lliurat a Josep M. Torras i Ribé (Igualada, 1942), catedràtic emèrit de la UB i una eminència en la història moderna, pel seu darrer llibre, Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica, 1714-1808 (Rafael Dalmau Editor, 2020), el jurat ha decidit fer també una menció especial al llibre ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020), el desè llibre que el periodista i articulista del Diari, Antoni Batista (Barcelona, 1952), ha dedicat a la qüestió basca.  

A la seva intervenció -en un acte que va congregar sobretot historiadors, però també perfils diversos, des del cantautor Raimon a l’exdiputat David Fernàndez, passant pel radiofònic Joaquim Maria Puyal, doctor honoris causa per la URV-, Antoni Batista va confirmar la fina línia, sovint traspassada, que separa l’ofici del periodista del de l’historiador. D’aquesta manera, el periodista afincat a Torredembarra va recordar com, el 1991, el títol d’un volum d’investigació que van idear amb Josep Playà va acabar sent Crònica de l’Assemblea de Catalunya, perquè Josep Benet -prologuista del llibre- considerava que dir-ne «Història de l’Assemblea de Catalunya» podia ser massa agosarat per a uns periodistes. 

Així, si la prudència de la professió periodística va prevaldre en aquella ocasió, ara la ingent tasca d’Antoni Batista és distingida pels mateixos historiadors, tot destacant la importància que el seu anàlisi i testimoni té per comprendre els fets relatats, en el seu cas, vinculats a la realitat basca i els nexes existents amb persones, fets i llocs de la nostra geografia més propera. Així, Batista no és només la mirada catalana del conflicte basc, sinó que el torrenc/barceloní mostra aquells enllaços sovint poc coneguts que hi ha hagut a banda i banda del massís pirenaic. 

Després de l’acte de lliurament i la tertúlia posterior, em decideixo a començar a escriure aquest article en un lloc proper i ben simbòlic que pugui inspirar-me. És així com pocs minuts després som en una taverna basca del passeig de Gràcia, cantonada amb Aragó, a l’edifici del qual -com recorda Batista al seu llibre- es va instal·lar la seu del govern basc durant la Guerra Civil, també amb funcions d’ambaixada. Amb el lehendakari Aguirre, també hi hauria el conseller Jesús María de Leizaola i Manuel de Irujo com a primer delegat. 

El llibre d’Antoni Batista és panoràmic i ens ofereix una síntesi extremadament interessant i repleta de noms, cadascun dels quals ens fa despertar la curiositat o ens confirma allò que ja intuíem: del periodista bascòfil Joan Mañé i Flaquer -avantpassat de l’autor- al jetzale Xabier Arzalluz; de l’activista instal·lat a Anglaterra Batista i Roca al multipremiat cuiner Juan Mari Arzak; del polític i escriptor Josep Lluís Carod Rovira a l’ideòleg Julen de Madariaga; i del mediàtic Arnaldo Otegi a l’enyorat Ernest Lluch.  
En les seves recerques -com les del llibre recentment premiat- Batista ens parla de temes recents i espinosos, sovint dramàtics i plens de dolor, però sense simplificacions ni dualitats arquetípiques. L’autor no jutja els fets, senzillament ens els explica en el seu context, a partir de totes les fonts possibles, perquè sigui el lector el que en conegui les valoracions que en fa cadascú. Ell, a més, és testimoni presencial de molts dels moments descrits, d’escissions, confluències, reunions i documents doctrinals: en coneix els protagonistes de primera mà, hi ha tractat, ha fet molts quilòmetres i cuida les fonts, sempre valuoses. 

La seva és una experiència vital a base de viatges i molta observació, mirant embadalit la silueta il·luminada de la Kontxa i el port vell de Donostia. Així, els paisatges que contenen «tots els colors del verd» -com cantava Raimon, la biografia del qual també va elaborar Batista, que va començar l’acte de dimarts citant el cantautor valencià-, els debats ideològics i l’actualitat política es complementen amb els troncs de lluç d’Ondarroa, el bacallà de Bilbao, els xuletons de Tolosa o les sidreries d’Astigarraga, al ritme de les cançons de Mikel Laboa o la mirada cinematogràfica dels darrers temps.
Com sabem els lectors del Diari, llegir Antoni Batista no és només llegir coneixements, sinó endinsar-se en un cúmul de referències interconnectades -musicals, gastronòmiques, cinèfiles, personals-, i amb escenes descriptives plenes de detalls, que et permeten tenir la sensació de ser allà on van passar els fets, on va haver-hi aquella conversa crucial, on es van prendre aquelles decisions que marcarien un abans i un després. Perquè els bons llibres d’història -i de periodisme- són encara millors amb una prosa treballada i les vivències personals d’Antoni Batista.  

Comentarios
Multimedia Diari