L'expedició definitiva

Que l'esport té un alt component psicològic, és un fet

19 mayo 2017 22:13 | Actualizado a 22 mayo 2017 14:44
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Que l’esport té un alt component psicològic, és un fet. Quan l’esport que fas és d’un risc tan elevat que t’hi jugues la vida, aquest component encara pren una dimensió molt més important. Però també és evident que a l’hora de tenir el cap fred i prendre decisions, Òscar Cadiach ha demostrat que el té. Només cal recordar el que va haver de fer l’any passat, quan es trobava a uns metres del cim, a uns metres d’escriure una de les planes més brillants de l’alpinisme català, a uns metres d’aconseguir el seu 14è vuit mil, sense oxigen, és clar. I és que la salut de les persones és molt més important que qualsevol fita, per prestigiosa que sigui. Un principi de congelació de la doctora de l’expedició quan es trobava a uns metres del cim de 8.051 metres del Broad Peak, el va fer recular.

Però l’Òscar és un esportista inquiet. Només ha volgut esperar un any per intentar l’assalt al cim d’una muntanya que se li ha resistit. Però és clar. Tractant-se duna fita tan rellevant no podia ser que el camí fóra fàcil. No. Una allau va provocar un enrenou important entre els membres de l’expedició. Una vegada més, la malastrugança s’havia interposat en el camí de l’objectiu. Però la paciència és una de les altres virtuts de la gent de la muntanya. I el fet de saber esperar i remuntar les situacions adverses ha permès a l’expedició que ell lidera trobar una finestra que ha permès accelerar l’atac al cim.

Són 31 anys esperant aquest moment des que va fer el seu primer vuit mil: el Nanga Parbat. Entre aquest i el Broad Peak, fites històriques com ser el primer català a trepitjar el cim del món, l’Everest.

La preparació per afrontar el moment ha estat minuciosa. Els alpinistes no només viuen de les grans expedicions, dels grans cims. La tècnica s’assoleix enfilant-se per les parets, obrint vies impossibles. Unes parets que han servit perquè amb 63 anys mantingui un estat de forma absolutament envejable.

Mentre escric aquest article, el barceloní Ferran Latorre feia el cim del seu onzè vuit mil: el Gasherbrum 1, de 8.069 metres. Les noves tecnologies l’han permès felicitar el seu ‘rival’ i amic amb un tweet, des del camp 3, a 7.200 metres d’altura. Des d’allà, amb pas ferm, i amb companyia dels altres dos expedicionaris: Patxi Goñi i Anna Pujol, aniran fent camí cap al cim.

Comentarios
Multimedia Diari