L’hora de la veritat

La «nova normalitat» té més aviat poc de «nova» i molt més de «vella recepta», i fa temps que està instal·lada. El 2008 ja se’ns va dir allò que «havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats». El cinisme. Ja abans de l’esclat de la pandèmia, ens trobàvem en un Estat on les bretxes i desigualtats estaven a l’ordre del dia, digués el que digués la seva sacrosanta Constitució. Hi ha 2,3 milions de persones en la misèria i uns 12 en risc de pobresa, molts dels quals treballadors. Gent que, tot i tenir feina, és pobra. La precarietat existeix. Un 30% de pobresa infantil i un atur que mai ha baixat dels dos dígits, una temporalitat del 26%, un atur juvenil rècord a tot Europa. Un paradigma que no permet que les famílies puguin, ni tan sols, afrontar un imprevist de 700 euros. I ningú n’assumeix la responsabilitat. Els dos grans partits que s’han repartit el pastís durant dècades n’haurien de respondre i no ho fan. Al contrari, treuen pit del model que van encunyar durant la mal anomenada «Transició».

I és obvi que alguns preguntaran, i amb raó: i la Generalitat, què? Certament, però no deixa de ser una comparació injusta. La pregunta pot tenir sentit, ja que les dretes catalanes van ser sempre submises al règim del 78, de fet, en van ser fundadores, n’eren consubstancials. No obstant això, la comparació és injusta perquè les principals competències legislatives en infraestructures, en regulació de l’energia, legislació laboral i fiscal i tot allò que permet definir un model social i econòmic al servei de totes i tots són competències que es reserva, en exclusiva, l’Estat. Així doncs, donar la culpa a una administració que sempre ha tingut les mans lligades a l’esquena per la falta de sobirania, sumat a un finançament d’allò més precari, no deixa de ser una mica pervers.

Així les coses, si no es parteix del diagnòstic que el model productiu, el marc laboral i legislatiu no són bons per a la ciutadania, no en sortirem mai. Ja sabem que el PSOE sempre ens falla a nosaltres i als seus votants, però aquesta vegada el marc ens semblava interessant, com també sabem que l’entesa no va néixer de la innocència sinó de la necessitat. Al Gobierno, per primera vegada, hi hauria una coalició d’un partit del règim amb un de nou encuny, sorgit del carrer, de la revolució, de la il·lusió que va suposar el 15M. Permetre aquella investidura i que la legislatura comencés, obligava el PSOE al diàleg i la negociació amb la Mesa entre Catalunya i Espanya i, a més, posava el mirall també davant d’UP/Comuns, que havien de demostrar la seva vàlua i portar a terme els canvis que portaven anys predicant. Era el moment per demostrar que aquest seu model era possible a l’Estat espanyol o bé la seva nova oportunitat de decebre’ns, en definitiva, l’hora de la veritat.

Ara per ara, la «nova normalitat» és un esquer d’aspecte lampedusià que fa veure que tot canveritavia per deixar-ho tot igual

Els últims mesos ens hem sentit dir per activa i per passiva que aquest Gobierno no permetrà que passi el que va passar del 2008 al 2013. I aquí s’hi pot amagar una trampa discursiva, retòrica. El Gobierno PSOE-UP, en realitat, no té cap necessitat de fer el que van fer Zapatero i Rajoy, perquè ja ho tenen fet. Els bipartidistes del règim van canviar l’article 135 de la Constitució amb nocturnitat, d’urgència i sense burocràcies. Avui, aquell canvi, continua vigent. Un article que obliga les institucions al retorn del deute públic -amb les entitats bancàries, amb interessos privats- per sobre del dret a l’educació, la sanitat, les polítiques de treball, la dependència, etc. Es van fer dues reformes laborals, cadascuna impulsada per a cada partit del règim -i per cert, aprovades també per la dreta catalana- i contra les quals es van convocar vagues generals. Així doncs, no cal que diguin que no tornaran a fer el que van fer els altres, el que toca és desfer-ho i complir amb els pactes i els programes electorals que els han portat al govern.

No calen reformes que no deixen de ser maquillatge, calen revolucions en forma de canvis estructurals, reforçar allò que és públic i tendir al model republicà. Cal que el poder constituït noti al clatell l’alè dels constituents. Ara per ara, la «nova normalitat» és un esquer d’aspecte lampedusià que fa veure que tot canvia per deixar-ho tot igual. Cal ser-ne conscients i pressionar perquè no se surtin amb la seva. Si no es desmantella aquesta bastida social i econòmica, aquest joc en què sempre guanyen els mateixos, si no s’afronta amb diàleg i negociació per abordar una sortida veritablement democràtica al conflicte entre l’Estat espanyol i una bona part de la societat catalana, si no es treu la repressió del tauler a través d’una amnistia als presos i represaliats, es posarà en relleu que Podemos ha estat del tot assimilat al règim del 78 com ho fou el PSOE de González als 80. I no tardaran els carrers a tornar-se a omplir d’indignats davant la falta d’un futur.

A Catalunya, la revolució es diu autodeterminació i procés constituent. A Catalunya ja s’ha dit ben clar que no volem rei i que, si vol manar, es presenti a unes eleccions. Per ara, l’única recepta de l’Estat ha estat la mà dura i la repressió. Si no saben llegir el moment i no fan polítiques per a les classes treballadores, sense donar l’oportunitat que nosaltres sempre donem al diàleg, sense les urnes, sense reparar la injustícia als nostres represaliats, en definitiva, sense fer política, l’independentisme i el republicanisme acumularà més i més forces.

És l’hora de la veritat i tenen la pilota a la seva teulada. Nosaltres només els hem donat l’oportunitat, potser definitiva, per tornar-nos a decebre.