L’insult com a gènere literari

El diputat de Ciudadanos Juan Carlos Girauta va ser ahir el protagonista de totes les tertúlies i de totes les xarxes socials. El motiu de l’esvalot va ser un tuit on qualificava el PSC de «partido de lameculos paniaguados mezclados con ladrones pijos». Per acabar de rematar la feina, Girauta qualificava els socialistes catalans de «traidores, acomplejados, inmorales y nacionalistas». En definitiva, es va quedar ben descansat. El cúmul de disbarats venia a tomb per l’abstenció del PSC a la moció de censura de Ciudadanos contra el president Torra. És evident que el partit d’Albert Rivera ha cridat a generala davant de les enquestes electorals que anuncien una catàstrofe de resultats. I per cridar l’atenció no hi ha ningú més indicat que Girauta. He estat amb ell en alguna tertúlia i és una persona exquisida de tracte i de formes, però quan es posa la gorra de columnista madrileny es desenfrena. Tenen una tradició per l’insult que ve de Quevedo i de la seva Epístola satírica y censoria dedicada al Conde-Duque de Olivares. Hi ha tota una sèrie de columnistes il·lustres que són uns genis dels insults. Per a Alfonso Ussía la veu més efectiva en l’àmbit de l’insult és ceporro. Per a Camilo José Cela, el dicteri més demolidor és cagapoquito. Els catalans quedem molt lluny de tanta imaginació. Podem dir capsigrany, a tot estirar.