Literatura per a una polèmica: ‘El quiosc de la Imperial’, novel·la

‘El quiosc de la Imperial’ podria ser el títol d’una novel·la: no és a la plaça del Diamant però la Capmany hi podia haver emulat la Rodoreda. Diria que és el quiosc que ha fet vessar més tinta, heus ací quin honor més gran per un comerç que en ven a l’engròs d’aquests meravellosos contenidors de cultura anomenats diaris. L’efecte és l’enderrocament i la causa es reparteix entre un carril bici i una normativa municipal.

«El quiosc de la Imperial» –ja entrecomillo—es notícia no tant perquè pugui tancar o hagi de traslladar-se i regularitzar la seva situació, sinó perquè pràcticament no queden quioscos i a més a més aquest, en un entorn urbanístic del cor de la ciutat, ha esdevingut emblemàtic. He llegit tot el què he pogut sobre el tema i veig que el principal argument de mantenir-lo al seu lloc és l’èpica, el memorial i la nostàlgia, i m’afiguro que si la bola de paper creix i se salva, tant de bo!, els turistes de creuer faran fritades al Serrallo, visitaran el patrimoni romà, la catedral, el Maginet i l’últim dels mohicans de l’estirp quiosquera.

Però, i si tot no fos tan senzill? Podríem argumentar àdhuc acadèmicament que el culpable de l’occit dels quioscs és la pròpia premsa, que per començar va competir contra ella mateixa regalant digitalment el què feia pagar en paper i encabat fent pagar pel digital una mitjana de set vegades menys del que fa pagar pel diari... Però nosaltres, «la canallesca», som un gremi corporativista de crítica fàcil i d’autocrítica migrada. Tan escassa que hi ha un dret a rèplica de la font d’informació que no es veu reflectida, o, encara pitjor, se sent manipulada, que pràcticament és imperceptible. Ni dret a rèplica ni sistemes reguladors, perquè són autoreguladors: quan n’hi ha, els periodistes som art i part i, consegüentment, parcials. La figura del «defensor del lector» encara és més delicada, perquè s’encarrega a un periodista d’una redacció que jutgi els seus companys. El poli dolent d’afers interns, mala peça al teler.

És clar que la premsa és quiosquicida per un actor imbatible: la tecnologia punta, que fa córrer el temps amb un moviment uniformement accelerat. La funció crea l’òrgan, asseguraven els evolucionistes, i la premsa digital ha generat no només una nova manera de llegir diaris a trossos -el què m’agrada d’aquest, el què m’agrada d’aquell- sinó que també ha remodelat el propi concepte de notícia. La notícia és mentre passa, i l’endemà ja és prehistòria. És a dir, anar a comprar el diari és per als natius digitals anar a comprar passat, i anar el quiosc és anar a l’antiquari.

Per tot plegat la premsa s’està reciclant i reinventant diria que una mica cada dia: la infografia i el disseny gràfic de bandera faciliten la lectura d’una peça, fins i tot et diuen quanta estona trigaràs a llegir el què has triat; la informació ha de conjugar en futur, buscar l’exclusiva anticipant-se al què passarà; i l’opinió i el periodisme interpretatiu han d’aportar el plus de qualitat reflexiva i de bellesa literària que només la lectura pausada del paper pot aportar.

El paper no morirà

No morirà el paper, la història de la comunicació ens il·lustra que els sistemes antics no desapareixen sinó que s’emmotllen per conviure amb els nous: la ràdio no va matar el diari, la tele no va matar la ràdio i el digital first no matarà el paper. Però no l’anirem a comprar cada dia al quiosc, perquè ja no anem a comprar cada dia res i perquè per comprar ja no ens cal ni sortir de l’ordinador.

M’agradaria acabar conjugant en futur que el carril bici, la normativa municipal i el propietari del punt de venda arribaran a un acord satisfactori per tothom, perquè el millor per la ciutat és que en les qüestions sensibles la música consoni i la lletra consensuï. Que es pugui anar amb bici a la universitat i el jovent s’entreni a traslladar-se sense contaminar i fent exercici. Que la normativa municipal, com a tributària del poder de proximitat, sigui el més flexible possible sense deixar de ser justa. Que el quiosquer pugui continuar guanyant-se la vida en aquest ofici tan bonic, en el qual ha excel·lit com el número ú en el rànquing de venda de diaris, amb un frec a frec de temps era temps amb el meu amic Antonio Sonsona, que ja va tancar la llibreria de Torredembarra el 2008, després de trenta anys d’olorar tinta fresca cada dia a les sis del matí. Que Tarragona conservi amb orgull -sigui on sigui- «El quiosc de la Imperial»: aquí tenen una marca forever and ever.

Postdata: gràcies a l’amistat d’en Manolo Vázquez Montalbán, el 16 d’agost de l’any del senyor de 1975, el meu primer article important va sortir a la revista Triunfo, que el meu bon amic Hug Banyeres em va anar a comprar ja s’imaginen on i que l’endemà va ser el millor regal del meu vint-i-tresè aniversari. En aquell mateix número 672, jo debutava ufanós al costat de dos estimats monstres del periodisme que avui enyoro, Ramón Chao i el propi Vázquez Montalbán que, sota el pseudònim «Sixto Cámara», s’inventava el verb «muscular» i es cruspia una pularda al xampany regada per un xampany Krugg.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.