Llei de contenció de rendes en el lloguer dels habitatges

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de 29/11/2020 va publicar la Llei 11/2020, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes de lloguer de l’habitatge, promoguda per la Generalitat de Catalunya i aplicable en aquesta comunitat, restant en vigor en aquests moments.

És una llei espessa, amb un preàmbul llarg, de prop de quatre pàgines que, en resum, denuncia la situació de precarietat de sectors socialment vulnerables donada, entre d’altres, per la retracció de l’accés a la propietat per raons de preu i de finançament havent-hi, per tant, un augment de la demanda d’habitatges de lloguer. Denuncia també la conversió de molt d’habitatge en pisos turístics i l’entrada de capital internacional en grans operacions d’inversió immobiliària. Resumint, el preu de mercat per al lloguer d’un habitatge resulta elevat i costós per a sectors de població vulnerables.

Però hi ha una qüestió que no s’ha tingut en compte i és que amb aquesta Llei es vulnera el dret de lliure mercat per una norma d’obligat compliment que limita, i molt, el lloguer dels habitatges. Les persones de renda ajustada al sistema de pensions, que en el seu dia varen invertir els estalvis en la compra, rehabilitació, equipament d’electrodomèstic i mobles, i que per això han hipotecat l’habitatge amb unes amortitzacions i interessos assumibles segons el preu de lloguer del mercat immobiliari, ara no sols veuen rebaixats els seus ingressos, que complementaven la seva pensió, sinó que també, amb la renda legal del lloguer que cobren, no cobreixen les despeses de comunitat més l’amortització i interessos de la hipoteca.

Aquesta Llei, feta amb la intenció de resoldre un problema punyent de la societat, no ha tingut en compte l’esmentat sector de població jubilada, també vulnerable, tractant-la com si fos una SAREB especulativa, quan l’únic que pretén aquest col·lectiu és poder complementar la pensió, de vegades massa minsa, amb uns ingressos extres, posant en el mercat el producte que contribueix, de retruc, a pal·liar el problema per al qual s’ha desenvolupat la Llei esmentada.

Les administracions (Generalitat i ajuntaments) han demostrat a bastament la seva incapacitat d’abordar polítiques públiques. La Llei d’urbanisme de Catalunya, vigent des del 2002, marca pautes i deures per a la construcció d’habitatge per part de les administracions. Posa en mans d’aquestes tots els sistemes legals, arribant a l’expropiació si fos el cas (articles 152 i 175 de la LUC). També els nous planejaments hauran de determinar un 20% per a la construcció d’habitatges de protecció pública del sòl qualificat per a ús residencial de nova implantació, resultat d’aplicar l’article 57.3 de la LUC.

Des de la promulgació de l’esmentada Llei les administracions, concretament la municipal de la nostra ciutat, no ha fet res; s’ha inhibit completament d’aquesta qüestió.

En els planejaments fets fins ara, l’Ajuntament de Tarragona ha rebut el 10% d’aprofitament mitjà en forma de solars, que no va tardar gens a vendre, se suposa que per fer front al deute municipal acumulat. Però també ha disposat de solars dintre de la ciutat susceptibles d’edificar, tot respectant les ordenances municipals en matèria d’edificació. Molts d’ells són el resultat de l’enderroc d’anteriors edificacions com els del carrer de Cavallers, Calderers, Peixateries Velles, Trinquet Vell, etc. Destaca el solar del carrer de Santian i el situat entre Los Naranjos i Edifici Espanya, de Torreforta. Des de l’any 2016 al 2021 només s’han construït trenta habitatges en el que fou la caserna de la Guàrdia Civil al carrer de López Peláez, que s’han venut tots. De lloguer només dos al carrer de la Civaderia.

És a dir, l’Ajuntament no ha fet gran cosa, tot i que disposa del Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes (SMHAU, S.A.) i l’Oficina Local d’Habitatge i Borsa de Mediació per al Lloguer Social, ens de titularitat municipal que ja són actius en l’exercici de les seves competències.

Pel Decret llei 1/2015, de 24 de març, les administracions poden assumir el dret de tempteig i retracte dels habitatges provinents de processos d’execució hipotecària. Ara sembla que s’hi posaran. És molta la feina pendent. Si les administracions complissin amb el seu deure, no hagués calgut promulgar la Llei de referència, que no ha tingut en compte la casuística dels particulars que abans esmentàvem, limitant el preu dels lloguers, cosa que ofega econòmicament aquests sectors de la població necessitats de complementar la seva pensió.

Aquesta Llei catalana s’ha impugnat davant el Tribunal Constitucional, al mateix temps que el Govern central n’està elaborant una altra amb semblants característiques. No sabem si es tindrà en compte aquesta població gens menyspreable, que ha arriscat els seus estalvis per posar en el mercat un producte de gran importància social, i a la que no s’ha tingut en compte a l’hora de protegir els seus interessos, tenint en compte que es tracta també de ciutadania vulnerable.

El fet que de les quantitats estalviades en tota una vida de treball, les entitats bancàries en donin un nul interès, és la raó que ha propiciat que moltes persones jubilades hagin optat per aquesta forma de treure profit del seu estalvi. I aquesta circumstància no s’ha tingut en compte a l’hora de bastir la Llei de referència i, molt ens temem, que tampoc es prevegi en la que prepara l’Estat.

Francesc Díez Ral: Expresident de l’Associació de Veïns de la Part Alta de Tarragona. Va ser regidor del PSC entre 1991 i 1995.