Llistes d'espera. El Síndic i el greuge a la veritat

Un és amo dels seus silencis i presoner de les seves paraules. Tots coneixem aquest proverbi clàssic. El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, també. I malgrat això hi ha unes paraules que l’acompanyaran a partir d’ara. Aquelles en què vinculava les llistes d’espera de la sanitat catalana al fet «que venen pacients d’altres comunitats autònomes a intervenir-se a Catalunya». És a dir, el greu problema de congestió que pateix el sistema sanitari és dels «altres», que venen aquí perquè «nosaltres» tenim uns hospitals excel·lents.

No són unes paraules fora de context. Si escoltem l’entrevista que Josep Cuní li va fer a la cadena Ser, veurem que aquest és el sentit de la justificació que fa el Síndic de les creixents llistes d’espera. Les afirmacions de Rafael Ribó posen en evidència alguns dels mals del nostre temps. En primer lloc són unes fake news, una mentida, vaja. Els pacients d’altres comunitats que estan en llista d’espera representen només un 1%. I respecte al cost, hi ha un sistema de compensació entre comunitats.

Posar el focus en un factor insignificant del problema i minimitzar les causes principals és una forma de manipular la informació. La pressió que pateix el sistema sanitari ve, per damunt de tot, del creixement de la població a Catalunya i de l’augment de l’esperança de vida (i la lògica aspiració a què aquesta tingui la millor qualitat possible). Enfront d’aquest creixement de la demanda, la despesa en sanitat no s’ha refet encara de les retallades que van començar l’any 2011. Ni amb el nombre de personal, ni amb equipaments. La política catalana segueix sense la capacitat d’aprovar pressupostos, que haurien de significar el primer pas per revertir les retallades.

El més greu és que el Síndic hauria de ser el defensor dels ciutadans i no del Govern

Les causes de les llistes d’espera són molt complexes i el Síndic opta per l’explicació més simple. La culpa és dels «de fora». Aquest recurs rep el nom de «populisme», o altres més contundents, i el greu és que està en boca de qui hauria de ser el defensor dels ciutadans i no del Govern. Aquí entrem en un altre dels mals de la nostra època, i del nostre país: la degradació de les institucions.

Rafel Ribó té el mandat caducat, però la confrontació política ha impedit el consens necessari per al seu relleu. Aquesta tardança perjudica la institució i també al mateix síndic, que amb declaracions com aquesta malmet la seva biografia de polític progressista que va plantar cara al pujolisme. Ara, com tants d’altres personatges procedents de l’esquerra, assumeix i defensa el marc mental més conservador dels hereus d’aquell que tant havia criticat.

I aquest marc mental estableix que hi ha una causa superior que ho explica tot. Un relat omnipresent que es refugia en el «factor extern» per justificar qualsevol problema del nostre país. Recorden que ara fa una mica més d’un any el personal de l’assistència primària es va mobilitzar per reivindicar més temps per atendre els pacients (no més sou)? Recorden quina va ser la resposta del portaveu de Junts per Catalunya, primer partit del Govern? Doncs Eduard Pujol va afirmar respecte a les protestes que «de vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials».

Potser per això, perquè la sanitat «no és essencial», a la televisió pública els seus dèficits són quasi invisibles. O, per això, com denuncien des dels centres d’assistència primària (CAP), tot segueix igual un any després de la vaga. O creixen sense parar les llistes d’espera, o els hospitals han de fer miracles per atendre als pacients, o les urgències estan al límit de les seves capacitats.

La professionalitat i l’entrega del personal sanitari garanteixen el dret a la salut

I malgrat tot, la sanitat pública resisteix. La immensa majoria dels ciutadans tenim experiències més o menys directes que ho confirmen. Sabem que és la professionalitat i l’entrega de les metgesses, els metges, les infermeres, els infermers... de tot el personal sanitari la que garanteix el nostre dret a la salut. El dret a l’equitat en els moments més difícils de la vida. El Síndic ho sap. També ho va dir a l’entrevista. Però després va pronunciar la frase que el farà presoner de les seves paraules. El greuge a la veritat.

* Periodista. Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE, Público i Eldiario.es. Va participar en la fundació de Mestral i El Pati.