L'ull càlid de Pep Escoda

Els fotògrafs ho saben però la gent que no es dedica al món de les imatges, també. Si t’acostes massa a un objecte acabes perdent la perspectiva, tot es distorsiona i no aconsegueixes veure’l amb nitidesa. Potser per això, la familiaritat excessiva també ens ennuvola la profunditat de la mirada i sovint no ens permet apreciar allò que tenim a la vora en tota la seva dimensió.

Parlar de Pep Escoda es pot fer des de dues òptiques diferents que, com acostuma a passar, acaben sent la mateixa encara que no sempre ho sembli. Se’l pot veure com un veí, com un col·lega que et trobes anant a comprar, passejant o fent una copa o també com un dels grans fotògrafs contemporanis, amb dues dotzenes de premis Lux, habitual en publicacions com The New York Times, el Magazine de La Vanguardia, Ocean Drive Miami, col·laborador d’editorials com Taschen o Harper Design New York, amb exposicions a mig món i infinitat de personatges famosos que s’ha assegut davant seu disposats a deixar-se robar una petita o una gran part de l’esperit.

En el cas del Pep, allò de no ser profeta a la seva terra no es compleix del tot. Ara fa un any, el Tinglado 2 del Moll de Costa va acollir la gran exposició ‘Retrats’, una mena de gran homenatge a la seva feina de molts anys però, malgrat tot, és força possible que, en un temps de selfies i de milions d’imatges per segon, no es reconegui amb tota la intensitat que es mereix el gran valor de la seva tasca.

Fill del Serrallo, de família de pescadors i amb estudi a la Part Alta, és un serrallenc/tarragoní de cap a peus i aquesta proximitat familiar i quotidiana desdibuixa força el fet de trobar-nos davant d’un fotògraf poderós, amb un idioma propi i reconegut arreu del món. La barba blanca, la gorra o el barret, un somriure tímid i sincer d’aquells que desperten una complicitat instantània i quasi automàtica, una mirada càlida i, a la vegada, penetrant, parapetada al recer d’unes ulleres de pasta, protegint uns ulls d’aquells que sempre somriuen, que fan preguntes mentre ja busquen les respostes serien els trets característics de la seva imatge, però la personalitat íntima del Pep, més enllà d’aquesta afabilitat innata que convida oblidar-ho tot i a matar les hores al seu costat, cal buscar-la sobretot en les seves fotografies.

I les seves fotografies són una massa mare feta de 30 anys de professió i de la pròpia personalitat del fotògraf. És molt possible que els seus orígens pescadors, de gent acostumada a patir, a lluitar, a valorar cada petita conquesta com una gran victòria, de gent sòbria, austera que sap valorar un detall en tota la seva magnitud, que no malgasta esforços inútilment i que fuig dels artificis, siguin la base de l’estil del Pep, d’aquestes imatges lliures d’artificis, sense retocs, només amb un fons neutre, una llum no especialment sofisticada i el retratat mirant a càmera per tal d’aconseguir aquell efecte que manté l’espectador en contacte directe i constant amb el model. El Pep ha descrit el procés de fer un retrat com un diàleg íntim entre dues persones i de fet, no deu anar gens desencaminat quan contemplar els seus retrats ens porta a pensar que mirem més enllà de l’exterior de la persona retratada, que el fotògraf s’hi ha capbussat a fons, ha nedat per les seves entranyes i ha emergit amb un gran botí, una part de l’ànima del personatge que quedarà per sempre més, transformada en una imatge única, poderosa i significativa.

Segur que, a més del seu tarannà bonhomiós, aquesta és la grandesa de l’amic Escoda, que és capaç de crear empatia, d’interessar-se per la persona, per tot allò que hi ha amagat sota l’escorça exterior i, de mica en mica generar la complicitat necessària com per aconseguir aquell estat de benestar semblant a la confidència en una entrevista periodística que et porta a abandonar-te, a abaixar les defenses i a lliurar-te a l’exploració profunda de l’objectiu, aconseguint aquell grau d’entesa que afavoreix la consecució d’uns resultats òptims.

Guillermo del Toro, Josep Maria Rosselló, David Meca, Quinn o la ja omnipresent Rosalia, s’han deixat capturar per l’ull càlid del Pep i ara, qualsevol mortal que no estigui destinat a ser objecte de reportatge d’una gran publicació també ho ha pogut fer gràcies a una iniciativa per celebrar els 30 anys de feina i que implicava regalar un retrat i sentir en primera persona la sensació de ser una estrella preparada per treballar amb un dels grans, el gran Pep Escoda.

Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.