El Tiempo
Estado Carreteras
Whatsapp
Encuesta
Directorio Empresas
Juegos
Susana Díaz vol manar en el PSOE. Ha dit allò de voler «cosir» les destrosses recents, sense explicar que ha estat ella qui les ha promogut. És com el bomber gallec que cremava boscos i anava a apagar-los, mentre demanava augment de sou. Si algun dia Susana Díaz aconsegueix manar, ho farà sobre les cendres del PSOE, perquè aquest partit no només no hi ha qui el salvi, sinó que a més no connecta amb la realitat del país.
El PSOE és, certament, una víctima de «la sultana», que, per prendre el poder, ha dividit el partit, la qual cosa acostuma a ser el pas previ per a un harakiri perfecte. Però també és víctima de no haver entès els canvis socials a Espanya –especialment, la monstruosa crisi econòmica que encara se’ns menja– i d’haver-se dedicat a proclamar una centralitat que no li corresponia. Quan hi ha problemes en un país, o ets de dretes o ets d’esquerres, però el centre desapareix perquè és la placidesa de nedar i guardar la roba. Una crisi et deixa sense roba i només et queda nedar.
El gran pecat del PSOE en aquesta darrera època és haver deixat espai a l’esquerra perquè el pogués ocupar una altra força. Una nova força nomenada Podemos. Podemos és fruit de la despistada monumental del PSOE, que havia d’haver apostat per ser una esquerra preocupada pel que estava passant al carrer. Però en aquells moments, oh, desgràcia!, el Gobierno estava en mans de Rodríguez Zapatero, un home tou, guanyador inesperat d’unes eleccions perdudes pel PP en no saber gestionar l’atemptat de l’11 de març del 2004.
Podemos ha pispat al PSOE l’espai d’esquerra. I ho ha fet atacant als seus dos grans rivals: PP i PSOE, entenent així que només lluitant contra els dos partits insensibles a la crisi social aconseguirien derrotar-los. Ara, Pablo Iglesias seu a la porta del seu partit, esperant que passi el cadàver del PSOE.
L’ajut que Susana Díaz ha aportat a aquest capdavall socialista ha estat decisiu. Estratosfèric, diria Josep Pla. Ha confós ser líder amb manar. L’ambició li ha fet pensar només a manar. Hauria de llegir el magnífic llibre de Jordi Cuervo Mejor liderar que mandar, on s’explica la manera eficaç de posar-se al capdavant d’una organització, una empresa o un equip. A la casa socialista encara impera el maquiavel·lisme de les intrigues, les trucades telefòniques, tirar la pedra i amagar la mà. Malament.
Un líder agrupa, no disgrega ni parteix per la meitat. Un líder fa avançar, empeny cap al progrés, i no com Susana Díaz, que s’ancora en el passat amb l’ajut de Felipe González, Rubalcava i Pepiño Blanco. Finalment, un líder dóna la cara.
Mentrestant, el Partido Popular no acaba de saber què ha de fer: si tira cap a unes noves eleccions (sense necessitar-ho), que havia demonitzat com un gran mal per a Espanya, o bé si accepta la presidència del Gobierno i comença a governar amb una majoria en contra. S’ha d’afanyar i deixar-se de dir mentides, perquè la gent té memòria i la indignació social actual no va només amb els socialistes, també amb el PP. Però, clar, la dreta espanyola és de les que han entès que dividir-se en diversos partits com ha fet l’esquerra, només porta a no poder accedir al poder. La dreta s’agrupa entorn d’una idea: tenir el poder és deixar als grans grups econòmics poder fer el que vulguin. Inclosa Bankia de la que ara els seus vells regidors tenen la barra de dir que les targetes negres eren blanques. És un clam que han robat, però aconseguiran sortir immaculats del judici.
Si el PSOE consagra la fórmula de Susana Díaz, haurà triomfat el vell estil polític de manar sense saber manar, s’haurà consagrat aquell principi pel qual els que més pugen són els menys preparats.
Però, no es preocupin, que de tots plegat ningú en demanarà responsabilitats. «Entre todos la mataron y ella sola se murió» diu l’adagi castellà. Pobra esquerra espanyola!
Susana Díaz vol manar en el PSOE. Ha dit allò de voler «cosir» les destrosses recents, sense explicar que ha estat ella qui les ha promogut. És com el bomber gallec que cremava boscos i anava a apagar-los, mentre demanava augment de sou. Si algun dia Susana Díaz aconsegueix manar, ho farà sobre les cendres del PSOE, perquè aquest partit no només no hi ha qui el salvi, sinó que a més no connecta amb la realitat del país.
El PSOE és, certament, una víctima de «la sultana», que, per prendre el poder, ha dividit el partit, la qual cosa acostuma a ser el pas previ per a un harakiri perfecte. Però també és víctima de no haver entès els canvis socials a Espanya –especialment, la monstruosa crisi econòmica que encara se’ns menja– i d’haver-se dedicat a proclamar una centralitat que no li corresponia. Quan hi ha problemes en un país, o ets de dretes o ets d’esquerres, però el centre desapareix perquè és la placidesa de nedar i guardar la roba. Una crisi et deixa sense roba i només et queda nedar.
El gran pecat del PSOE en aquesta darrera època és haver deixat espai a l’esquerra perquè el pogués ocupar una altra força. Una nova força nomenada Podemos. Podemos és fruit de la despistada monumental del PSOE, que havia d’haver apostat per ser una esquerra preocupada pel que estava passant al carrer. Però en aquells moments, oh, desgràcia!, el Gobierno estava en mans de Rodríguez Zapatero, un home tou, guanyador inesperat d’unes eleccions perdudes pel PP en no saber gestionar l’atemptat de l’11 de març del 2004.
Podemos ha pispat al PSOE l’espai d’esquerra. I ho ha fet atacant als seus dos grans rivals: PP i PSOE, entenent així que només lluitant contra els dos partits insensibles a la crisi social aconseguirien derrotar-los. Ara, Pablo Iglesias seu a la porta del seu partit, esperant que passi el cadàver del PSOE.
L’ajut que Susana Díaz ha aportat a aquest capdavall socialista ha estat decisiu. Estratosfèric, diria Josep Pla. Ha confós ser líder amb manar. L’ambició li ha fet pensar només a manar. Hauria de llegir el magnífic llibre de Jordi Cuervo Mejor liderar que mandar, on s’explica la manera eficaç de posar-se al capdavant d’una organització, una empresa o un equip. A la casa socialista encara impera el maquiavel·lisme de les intrigues, les trucades telefòniques, tirar la pedra i amagar la mà. Malament.
Un líder agrupa, no disgrega ni parteix per la meitat. Un líder fa avançar, empeny cap al progrés, i no com Susana Díaz, que s’ancora en el passat amb l’ajut de Felipe González, Rubalcava i Pepiño Blanco. Finalment, un líder dóna la cara.
Mentrestant, el Partido Popular no acaba de saber què ha de fer: si tira cap a unes noves eleccions (sense necessitar-ho), que havia demonitzat com un gran mal per a Espanya, o bé si accepta la presidència del Gobierno i comença a governar amb una majoria en contra. S’ha d’afanyar i deixar-se de dir mentides, perquè la gent té memòria i la indignació social actual no va només amb els socialistes, també amb el PP. Però, clar, la dreta espanyola és de les que han entès que dividir-se en diversos partits com ha fet l’esquerra, només porta a no poder accedir al poder. La dreta s’agrupa entorn d’una idea: tenir el poder és deixar als grans grups econòmics poder fer el que vulguin. Inclosa Bankia de la que ara els seus vells regidors tenen la barra de dir que les targetes negres eren blanques. És un clam que han robat, però aconseguiran sortir immaculats del judici.
Si el PSOE consagra la fórmula de Susana Díaz, haurà triomfat el vell estil polític de manar sense saber manar, s’haurà consagrat aquell principi pel qual els que més pugen són els menys preparats.
Però, no es preocupin, que de tots plegat ningú en demanarà responsabilitats. «Entre todos la mataron y ella sola se murió» diu l’adagi castellà. Pobra esquerra espanyola!
