Memòria històrica, memòria compartida. 80è aniversari de La Retirada, 75è de l’alliberament de París

El curs del temps ha fet coincidir en aquest any 2019 dues efemèrides com són el 80è aniversari de La Retirada, l’èxode massiu de centenars de milers d’espanyols cap a França un cop acabada la Guerra Civil, i el 75è de l’alliberament de París de l’ocupació per part de l’Alemanya nazi. Dos fets històrics de què van ser testimonis les mateixes persones, els exiliats republicans, que van patir primer la penúria un cop arribats a territori francès, i que més tard van participar amb la Resistència a la Segona Guerra Mundial.

Aquestes dues commemoracions han accelerat els actes de reconeixement dels que hi van participar, dels que hi van perdre la vida i dels supervivents. Uns supervivents que han estat fins ara els encarregats d’explicar en primera persona tot allò que va succeir, tot allò que van viure i que van patir en pròpia carn. No obstant això, els supervivents van desapareixent i encara ens queda molt camí a córrer per garantir que la seva memòria històrica, la memòria compartida d’aquestes persones es conservi per sempre més.

El reconeixement pels 4.427 espanyols morts als camps de concentració nazis de Mauthausen i Gusen ha arribat massa tard

Precisament aquests dies ens ha deixat Conxita Grangé (Espui, Pallars Jussà, 1925-Tolosa de Llenguadoc, 2019), l’última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück al que van ser deportades 170 dones de nacionalitat espanyola, de les quals almenys 14 en van morir. Grangé encara va rebre amb vida un homenatge a La Vall Fosca, fa ara tot just unes setmanes. No hi va poder assistir personalment però la seva família li va traslladar les mostres de reconeixement.

Un reconeixement que ha arribat massa tard pels 4.427 espanyols morts als camps de concentració nazis de Mauthausen i Gusen. La llista oficial amb els seus noms va ser publicada a principis d’aquest mes en compliment d’una de les iniciatives de la Llei de Memòria Històrica. Al document, que va fidelment analitzar Xavier Fernández a les pàgines del Diari, hi figuren 237 tarragonins com ara Miguel Maydeu, Victoriano Vellver, Salvador Bru, Francisco Sas i José Copons. Han passat setanta -cinc anys des que la majoria van ser deportats però la seva memòria no pot caure en l’oblit.

Espais museístics

Aquest estiu m’he trobat per atzar amb una feina d’aquelles que enriqueixen el coneixement dels periodistes, sovint atrapats entre el judici de les notícies del dia a dia i la condemna de les informacions de les xarxes socials. He treballat els textos dels audiovisuals d’un dels grans espais museístics de conservació i divulgació de la memòria històrica que tenim més a prop, el memorial del camp de Ribesaltes, a tocar de Perpinyà.

Obert al públic fa quatre anys, el memorial de Ribesaltes és únic a Europa perquè aquest camp no només va servir, en un primer moment, de centre d’internament dels refugiats de la Guerra Civil espanyola sinó que posteriorment, els seus murs van veure passar també els estrangers anomenats indesitjables pel Govern francès col·laboracionista de Vichy. També els jueus de diverses nacionalitats europees que van ser deportats cap als camps de concentració nazi (en total 2.289 segons el mediador cultural del recinte, Eloi Torrents) i en època més recent els coneguts com a harkis, algerians que van participar amb l’exèrcit francès i que van abandonar el seu país un cop acabada la Guerra d’Algèria.

Un dels grans espais  de conservació de la memòria històrica que tenim més a prop és el del camp de Ribesaltes, a tocar de Perpinyà

«Hem tingut nou dies de borrasca, de vent fort, el Canigó és cobert de neu, no hi haurà calefacció, no en tindrem res ni tan sols als barracons de les organitzacions humanitàries», va escriure André Dumas pastor del Servei Ecumènic d’Ajuda als Estrangers (Cimade) el 31 d’octubre del 1941.

És una de les cartes personals d’arxius particulars i documents oficials de cada època, material audiovisual i també testimonis que trobem en abundància al memorial de Rivesaltes.

Són les vivències dels que van ser-hi per no perdre la memòria històrica, la memòria compartida.

* Periodista. Francisco Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).