Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Negorolie

No ens en sortirem fins que tributin a casa nostra els 44.000 milions d'evasió fiscal
Whatsapp

Tot va canviar quan varem entrar a Negorolie, l’estació fronterera soviètica. Una immensa tira de tela roja ens donava la benvinguda a un país que per a nosaltres representava el triomf dels ideals d’humanitat i socialisme pels que sempre havíem lluitat», així recordava Santiago Carrillo en les seves memòries la seva primera entrada a la Unió Soviètica el 1936, per a ell l’encarnació en aquells moments dels seus ideals polítics i socials. Sense saber-ho enlloc d’entrar al paradís entraven en una dictadura sagnant. Però ni Carrillo, ni Zweig, ni Feuchtwanger van veure res de negatiu, ni cap repressió. I no és que fossin cecs o incapaços, el què passa és que filtraven la realitat a partir del què estaven predisposats a veure d’acord amb els seus anhels i esperances.

Fa uns dies em van sorprendre particularment unes declaracions de Mariano Rajoy. «Hoy podemos decir que la crisis ya es cosa del pasado y que estas van a ser las primeras Navidades de la recuperación». Reconec que se’m va escapar una exclamació. Però com es poden dir aquestes coses amb l’atur, la pobresa i les desigualtats disparats en xifres màximes?

És veritat que alguns grans indicadors macroeconòmics estan millorant lentament però d’aquí a assegurar que la crisi «ya es cosa del pasado» és tan increïble com pujar el coll d’Alforja amb dificultats i afirmar que hem coronat l’Everest (sigui dit amb tot el respecte per Alforja).

No, per desgràcia no és cert que la crisi sigui cosa del passat. El que cal és fer tot el que estigui a les nostres mans per, com a mínim, reduir-ne els efectes negatius i aquí sí que tenim camí per recórrer. Per exemple, aquesta setmana els socialistes hem proposat posar en marxa una nova taxa sobre els guanys de les grans corporacions empresarials que desvien beneficis mitjançant mecanismes d’enginyeria fiscal per no haver de pagar impostos al nostre país. No podem demanar als treballadors, als petits empresaris, als autònoms o als botiguers que paguin proporcionalment més que les grans companyies multinacionals. Un dels principals problemes nacionals que tenim es diu frau i evasió fiscal i no ens en sortirem fins que aconseguim que els 44.000 milions d’euros que es generen al país però que acaben en paradisos fiscals tributin a casa nostra.

El Govern del PP, però, ha rebutjat aquesta proposta perfectament aplicable i possibilista mentre es dedica en exclusiva a repetir cada dia que la crisi econòmica s’ha acabat i que l’economia torna a funcionar a les mil maravelles. Tampoc aquí estem davant d’un problema d’incapacitat o d’anàlisi, ho crec honestament. Aquí també ens trobem davant d’una qüestió de fe. Fe del PP en què el Govern de Rajoy mai s’ha equivocat, fe en què totes les brutals retallades que s’han impulsat tenen algun sentit, i fe en què l’austeritat, la reforma laboral i la «flexibilització del mercat de treball» ens portaran a la terra promesa de la recuperació i la sortida de la crisi. Abans negaran qualsevol evidència que reconèixer que s’han equivocat, i no diguem ja abandonar aquesta fe en «los necesarios sacrificios» que s’han hagut de fer per a «recuperar el crecimiento económico» completament virtual a peu de carrer. I és que el discurs triomfalista sobre la recuperació econòmica és el Negorolie del Govern del PP...

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También