Nens desemparats, joves abandonats

Els meus fills, quan anaven sols a música o a l’Institut, eren menors no acompanyats. Un nen, una nena, un adolescent que no és que faci «sol» un trajecte determinat, sinó que està sol, sense una família que se’n faci càrrec, sense cap adult que tingui la responsabilitat de cuidar-lo, no és un «menor no acompanyat», no és un MENA. 

MENA no és un nom de persona. I aquestes criatures tenen un nom, tenen una història, curta però seva (millor dit, unes històries, tan diferents i tan semblants entre elles com són sempre les històries de la gent). Tenen il·lusions i tenen esperança (o en tenien quan van emprendre el viatge). No són menes, són nens, nenes, adolescents desemparats. I extremadament vulnerables.

Cuidar els nens i els joves, educar-los, ajudar-los a ser la millor versió d’ells mateixos i a esdevenir adults independents hauria de ser una prioritat de totes les societats. Aquí, si més no, és una obligació. Com que els acords internacionals, especialment la Convenció sobre els Drets dels Infants, obliguen els estats a protegir-los, l’Administració té la tutela dels menors desemparats. Fins als 18 anys. Hi estan obligats.

Per a un xiquet o una xiqueta que té una família que se’n fa càrrec els divuit anys són la frontera entre poder fer o no poder fer segons quines coses. Poder votar, poder beure, poder decidir algunes coses, sentir-se independents. Però els continuem cuidant. No només perquè encara s’estan formant i perquè els estimem molt (que també), sinó sobretot perquè sols no se’n sortirien, no podrien sobreviure, estarien condemnats a la marginalitat, a l’explotació, a la prostitució, a la delinqüència. Què farien els nostres fills sols als 18 anys? Més encara si tenim en compte que l’atur juvenil s’acosta al 40%, els treballs són extremadament precaris i és pràcticament impossible accedir a un habitatge. Però, mentre que les famílies ens ocupem dels nostres fills i les nostres filles més enllà de l’edat en què en tenim la «tutela legal» i no els abandonem a la seva sort, resulta que si la tutela la tenia l’Administració a partir dels 18 passen de ser menes a ser extutelats.

És a dir, per no parlar en l’argot deshumanitzador de les etiquetes administratives, passen de ser nens desemparats «recollits» i millor o pitjor «cuidats» per l’Administració a ser joves abandonats a la seva sort. Abandonats per qui en tenia l’obligació (legal!) de cuidar-los, i s’entén que cuidar una criatura no és només donar-li menjar i vestir-la, és formar-la perquè pugui viure dignament en societat. Es queden sols, o mal acompanyats, o a mercè de l’altruisme o la caritat, saltant d’un projecte social externalitzat o subvencionat a un altre, sempre en els marges, sempre en perill. Sempre en risc de ser víctimes o d’esdevenir victimaris, o les dues coses alhora. I sempre carn de canó, excusa fàcil per a la demagògia. I sí, els problemes que creen al voltant joves sense sostre, sense feina, sense esperança, sense futur són reals. I necessiten solucions reals, la solució no és mirar cap a un altre costat, negar el problema o qualificar de racistes o intolerants els veïns que pateixen les conseqüències.

Sincerament, ja no sé què m’indigna més, si la maldat dels que propaguen discursos d’odi contra aquests nens i joves o la hipocresia d’unes administracions que mentre assenyalen (amb raó) el racisme dels discursos de l’extrema dreta han abandonat aquests nois a la seva sort. Perquè, sense entrar a discutir ara si mentre tenien l’obligació legal d’ocupar-se’n ho han fet prou bé, quan arriben als divuit els han deixat abandonats en una societat en què cap jove pot sobreviure sol (que per cert, alguna responsabilitat en deuen tenir també els que ens manen sobre això i alguna cosa haurien de fer!).

L’Administració, que en tenia la tutela, no els pot deixar abandonats. I sincerament, se me’n fot quina Administració en pugui tenir la competència, segur que totes poden fer molt més del que fan. Que ho facin, com ho fem tots amb les criatures que hem tutelat quan deixem de tutelar-les.

Ara Sentís és exregidora d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona.