Ni estació ferroviària ni marítima

Per raons que no vénen al cas, l’estudi del nihilisme m’ha portat a concloure que el no-res existeix d’una forma tangible. Tarragona és una ferma candidata a convertir-se en la ciutat del no-res. A Tarragona no hi ha ni estació ferroviària de l’AVE, ni ciutat de la justícia, ni façana marítima (dues passarel·les no la substitueixen), ni complex Sant Jordi, ni recuperació de la Savinosa o de la Ciutat Residencial, ni restauració del teatre romà... Ni, ni, ni... No cal continuar ni repetir-se: el lector prou coneix les mancances que hi ha la ciutat. Què hi ha, doncs, a Tarragona?

La història recent d’aquestes progressives deslocalitzacions del patrimoni immoble va començar l’any 1980 amb el trasllat de la Facultat de Medicina. Per interessos de la mateixa Universitat de Barcelona i amb el suport inestimable del conseller de Sanitat, el reusenc Josep Laporte, i del president de la Diputació, el també reusenc Francesc Cailà, el trasllat de la Facultat es va consumar davant la passivitat de les autoritats tarragonines. Després vindria la construcció de l’estació ferroviària de l’AVE al lloc actual amb la connivència de totes les formacions polítiques mentre la ciutat mirava cap a un altre cantó.

Ara, de moment, tampoc no hi haurà estació marítima perquè s’instal·larà a Vila-seca. Diuen que provisionalment, hipòtesi difícil de creure. L’Autoritat Portuària i l’Ajuntament de Vila-seca estan d’acord per tirar endavant el projecte amb el suport de la Generalitat, tres institucions del mateix signe polític. És a dir, el mateix color convergent que va fer possible el trasllat de la Facultat de Medicina.

Quan reaccionarà Tarragona davant d’aquestes reiterades deslocalitzacions? La resposta a aquesta crítica la veig venir: s’han de superar els localismes i les polítiques de campanaret (a Tarragona no hi ha campanerets), s’ha d’aconseguir una ordenació sostenible del territori, s’ha d’anar d’acord amb les directrius d’un món globalitzat... Mentre, però, Tarragona va perdent pes específic.

Seria interessant que la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona encarregués als seus investigadors la realització d’un estudi sobre l’ADN de la ciutat. Quins són els components de l’ADN de Tarragona que fan que la ciutat quedi impassible davant la reiterada desaparició del seu patrimoni? Quin medicament hi ha a les farmàcies per fer reaccionar els ciutadans i els seus dirigents polítics?

Potser la malatia ve de lluny, segons es pot deduir d’aquella llegenda explicada per Amadeu- J. Soberanas segons la qual els habitants de Tarraco van aixecar un altar en honor a August. Amb el temps, a l’altar, hi va brotar una palma i els tarragonins, joiosos, pensant que era un miracle, així ho van comunicar a August. Aquest, però, els va reprendre en dir que la palma demostrava els pocs sacrificis que havien fet a l’altar en honor seu. La passivitat és el mal dels tarragonins?

Tarragona està deixant passar moltes oportunitats. I no sempre el problema és de Madrid o de Barcelona. El problema és intern. És el cas de la Savinosa. Si l’antic preventori fos com la plaça de braus, la Tarraco Arena Plaça (TAP),el problema ja estaria resolt. La Savinosa és un pou negre sense fons, no dóna beneficis. La Diputació, propietària dels dos indrets, ha externalitzat la plaça de braus amb una excel·lent rendibilitat. Només cal veure com s’ha acabat, ja, amb rapidesa, la construcció de l’estructura externa de l’edifici annex, situat als antics corrals, per comprovar l’interès de la Diputació en obtenir guanys del seu patrimoni. Quins beneficis econòmics pot donar la Savinosa en comparació amb els de la Tarraco Arena Plaça?

Tornant a l’estació marítima, naturalment, l’alcalde Vila-seca, Josep Poblet, fa molt bé en lluitar perquè el seu municipi prosperi i aconsegueixi allò que consideri millor pels seus habitants. I, si a més, li faciliten la feina, millor que millor. Si té l’oportunitat d’aconseguir una estació marítima que porti visitants a Vila-seca i la Pineda, se l’ha de felicitar. Aquesta és l’obligació d’un alcalde: aconseguir totes les millores possibles per al seu municipi.

Si jo fos veí de Vila-seca o la Pineda, aplaudiria l’alcalde, fins i tot amb les orelles. El cert, però, és que visc a Tarragona, la ciutat aspirant al no-res. És a dir, sóc ningú.