'Nosaltres a la nostra'

Recorden quan es parlava de l’«oasis catalán»? D’aquella bassa d’oli hem passat a un ritme frenètic que fa caducar i néixer els esdeveniments a gran velocitat. Tot i les tensions diàries, sembla molt més sana la vida política actual. Un bon termòmetre del que dic pot ser-ho el sentit de l’humor als plens. Gurus i coachs de tota mena ho diuen: conserva, fins i tot enmig de la més dura discussió, per distanciar-te’n i no cremar-te en el foc de l’acritud, un bri d’humor, un somriure. Esclar que no tothom està dotat de la mateixa manera. No és igual Iceta, que fa de la ironia un art, que Rabell, per exemple. És aquesta una de les moltes diferències entre la política catalana i l’espanyola. El tarannà. Això i la ‘flexibilitat’, que reconeixia Errejón l’altre dia a Twitter. «Asombrado por la flexibilidad de la política catalana: inventar espacios donde había bloqueo», deia. Bé, d’això es tracta, oi? Des de Maragall hem assajat diverses fórmules, i aquesta darrera està cridada a demostrar, potser, que no hi ha res impossible. Si Carod-Rovira diu sempre que el PSC de després dels tripartits no és (era?) el mateix del d’abans dels tripartits, és clar que CDC tampoc no és la mateixa ara que abans de JxSí. Sumem-li ara la CUP. Sí, sí. Jo no havia sentit mai dir a Turull que ja no en té prou amb les molles i que vol el pa sencer, uns versos de l’Ovidi que sol fer anar l’esquerra alternativa. «Nosaltres a la nostra», li va recomanar també al nou president. Doncs això. I a Madrid, que facin com deia aquell: que n’aprenguin!