On és el fons?

Un fiscal vol processar al president de Múrcia, i canvien immediatament al fiscal, que denuncia «amenaces» (sic) per tal que eviti aquest procés. Qui el canvia és qui ha substituït a Torres Dulce que va marxar perquè considerava que no s’havia de processar Artur Mas. El fiscal retirat ha dit que el ministre Català va pressionar-lo. Urdangarin no és sospitós de fuga i pot quedar-se dins la Unió Europea, però viu a Suïssa que no és de la UE.

Al seu soci li han tret el passaport. Llibres com Final de partida expliquen tot el que envolta al canvi de regnat de Joan Carles I, però ningú en diu res de totes les afirmacions sobre negocis de l’antic rei. De Cospedal anuncia un diumenge –congrés del PP– que s’han acabat les corrupcions i que serà contundent amb aquests casos, i l’endemà l’advocat del PP es nega a respondre al fiscal en el judici on se l’acusa. Un testimoni que va acusar Felip Puig de voler cobrar-li una comissió, diu que va ser «utilitzat» per la policia «per tal que fes un fals testimoni».

Podríem posar més exemples, però no vull avorrir repetint històries conegudes. La qüestió és: Hem arribat al fons de tanta brutícia del poder? Es pot viure amb un poder polític tan corromput com el que coneixem a Espanya? On són els límits? Encara viurem coses pitjors?

Per sort, encara podem confiar en la majoria de jutges que, alguns com Garzón, a vegades arrisquen moltes coses per imposar els seus criteris objectius. Si no fos pels jutges, ara ens hauríem empassat escàndols com el «cas Bárcenas» o el «cas Palau», per citar dos que encara no s’han resolt.

No sé com acabaran totes aquestes operacions que es produeixen simultàniament i que sembla que unes van destinades a tapar les altres i, en tot cas, que l’Estat ha emprat una pràctica ben coneguda: ha cedit a la temptació de manegar les coses al seu gust, hagi o no de baixar a les clavegueres per combatre el que no accepta, sigui o no legal. En qualsevol cas, perd tota la raó quan passen coses així.

Els jutges tracten de salvaguardar l’Estat de dret, però els mitjans de comunicació social en gran part no defensen cap objectivitat. Això avergonyeix als avui vells periodistes que un dia, ben joves, vam lluitar per obrir pas a una democràcia feble i amenaçada. No vam lluitar perquè avui es faci un periodisme de trinxeres, com si estiguéssim en una guerra on tot val. Temps pitjors vam viure, amb nits de cop d’Estat, i vam donar la cara conscientment. L’actitud d’aquella premsa va ser decisiva a l’hora de tirar endavant un projecte que prometia i que va acabar ben aviat amb el que es va nomenar «el desencís».

Cal no oblidar que darrere de tot això, i especialment de bona part dels partits polítics i dels mitjans informatius, empenyen i fan força els poders fàctics, per no dir el poder econòmic. Aquest cinquè poder, molt més fort que la castigada Església en els seus millors temps d’influència, viu amagat sense fer soroll, però és tremendament efectiu. I vol condicionar la vida del país i, en bona part ho aconsegueix. És ben cert que quan afloren pràctiques gens recomanables (cas Bankia, trama Gürtel, etc.), el poder polític abandona a qui s’ha passat de la ratlla i el deixa caure. Els jutges rematen la feina. Sembla com si a un senyal d’alarma s’apliqui el «salvi’s qui pugui».

Em pregunto si farem net algun dia. Si l’escombra judicial netejarà el panorama. I el que és pitjor és que em temo que no. Que l’escàndol general a l’Estat espanyol és tan gran que no podran amputar-se les parts gangrenades perquè del malalt no quedaria gaire cosa.

I encara hi ha gent que demana què pretenen molts independentistes catalans? Pretenen o aspiren a muntar un país on tot comenci de nou, perquè l’esperança és una virtut indispensable per a sobreviure sense morir d’abatiment moral.

No sé si hem tocat fons. Però la situació actual és insostenible, tret que trobem llums d’esperança allà on sigui. I això, fora de Catalunya, no hi ha massa gent que ho entengui. Repeteixo el que he dit altres vegades: ni ho entenen ni ho volen entendre. Només cal veure el president del tribunal que jutja Francesc Homs quan aquest li diu «a casa em van ensenyar no interrompre a qui parla mentre parla» i el jutge li respon «això no és casa seva». Prou que ho sabia Homs, però no va dir això, només va dir que li van ensenyar a casa seva i que respectar al que parla no coneix llocs, inclòs un tribunal. O el jutge no volia entendre o no entenia. No se sap què és pitjor. Són aquests el jutges que han de dictar sentències transcendentals?