Peresa política: Les pràctiques dels partits segueixen com sempre tot i la pandèmia

En els darrers anys a casa nostra, dissortadament, el mot eleccions és sinònim de soroll polític, mediàtic, social i en aquesta ocasió també sanitari i judicial. Fer el de sempre en els temps de pandèmia sembla una mica immoral, però les coses són com són i per tant tampoc ens hem estalviat l’enrenou habitual en aquesta ocasió, ans al contrari, crec que s’ha incrementat; com diria la meva àvia: «això és el que ens faltava per veure!». Portem anys en permanent situació d’inestabilitat política, agreujada ara per l’excepcionalitat sanitària, però els hàbits i les pràctiques polítiques segueixen com sempre.

Les diferents enquestes i també els estudis fets públics, o amagats, dels que disposen els partits polítics, revelen una situació general que ha estat molt ben descrita pel politòleg Oriol Bartomeu i que en síntesi seria la següent: el país està dividit en dos grans blocs pel que fa a la qüestió central que defineix la crisi política catalana. Al mig hi ha un esvoranc que separa les preferències electorals dels integrants d’una part i l’altra. Segons també les enquestes, sembla que seran pocs els que en aquesta ocasió s’atreviran a creuar-lo.

De les darreres dades dels estudis del CEO, es podria concloure que hi pot haver una redistribució dels vots a l’interior de cadascun un dels blocs, el que sembla més improbable és que es produeixi un transvasament significatiu d’una part cap a l’altra. Dona la impressió que els partits són conscients d’aquesta realitat, i que és per aquest motiu que en els darrers dies s’ha produït la signatura d’una mena de pacte de sang entre grups polítics, amb la finalitat de consolidar les parts separades i d’impedir que ningú s’atreveixi a construir cap mena de pont entre elles.

Abans de saber-se els resultats ja hem descobert que en aquest país pesa més el dret a votar que el de la salut

Amb aquest escenari possible, resulta lícit plantejar-se el dubte de si hauran servit d’alguna cosa les eleccions de demà, encara que, ben pensat abans de saber-se els resultats ja han mostrat alguna utilitat. Per exemple, els ciutadans de peu ja hem descobert que en aquest país pesa més el dret a votar que el dret a la salut. S’ha dit que no ajornar les eleccions és prioritari, tot i les possibles conseqüències que l’exercici d’aquest dret pot tenir sobre la vida de les persones, problema que se soluciona prenen mesures de seguretat, per tant no passa res. Bé, si acaba passant alguna cosa, ja se n’encarregaran de trobar culpables que no seran ni els que van demanar de fer-les, ni els jutges que els feren cas, ni els que més que ajornar-les van intentar passar la pilota al mes de Maig.

De cada cop més, observem una situació que fa creure a la gent que els polítics en general, pensen amb el pilot automàtic posat i en la que els jutges es posen pel mig cada dos per tres, per a suplir la ineficiència dels qui governen, tot això mentre el personal sanitari predica en el desert, demanant seny i respecte pels malalts actuals i els futurs i també pels professionals.

Els confesso amics lectors que aquesta situació em fa molta peresa. De fet no estic sol, si es clica a Internet l’expressió: «peresa política», surten quasi nous milions de resultats i quan hom intenta treure alguna conclusió de tantes informacions i comentaris i també de les crítiques que es fan a polítics i institucions, s’adona que hi ha un pensament coincident: que la mandra s’ha instal·lat en governants i dirigents, doncs la majoria dels internautes són de l’opinió que els discursos polítics es basen més en estereotips i frases fetes, que no pas en propostes constructives.

No sabem si demà anirà a votar molta o poca gent. Diuen els experts que segons el percentatge de participació es podran donar diferents tipus de resultats. Ja sabem que la democràcia és imperfecta, també que la patologia de l’abstenció fa mal a la seva credibilitat i que per tant cal anar a votar, però no és menys cert que aquells que vetllen per la seva salut física i moral, tenen tot el dret a tenir por, diguin el que diguin els que han obligat a no ajornar les votacions.

En conclusió: passi el que passi, dilluns caldrà que hi hagi per part dels que guanyin i que Ignatieff anomena coratge polític: és a dir, que siguin del costat que siguin de la rasa, facin gala de la virtut de la prudència i que per tant, s’obliguin a prestar atenció no solament als defensors de la línia d’acció que ells proposen, sinó també a la dels seus detractors. Això requereix mirada llarga i sentit de la responsabilitat. Espero que tots la tinguin. Amén.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.