Perico l'amorós

Que difícil que és trobar un article a la premsa generalista que parli del Reial Club Deportiu Espanyol i més que l’articulista declari que és soci del club i d’altres seccions i penyes. Francament no és fàcil ser seguidor del club. Es podria dir fins i tot que a Catalunya no és, i dit en un sentit molt general, políticament correcte.

S’és de l’Espanyol a vegades per herència, aquest seria el cas d’aquest articulista, i altres per circumstàncies de la vida i del caràcter, que fa que una persona s’inclini a favor del teòricament més dèbil, del minoritari i per l’atractiu que té en certs casos, anar a contracorrent.

La seva història és llarga, des d’aquell llunyà octubre del 1900 en què es va fundar per un grup d’estudiants catalans, fa ja i per tant 116 anys. L’Espanyol es caracteritza per ser un club de futbol, ni més ni menys, i passa per tant per les alegries i les dificultats que passen els equips que són només clubs professionals d’algun esport, com el Nàstic o tants d’altres.

La seva trajectòria i característiques fan que els seus seguidors tinguin un sostre semblant i estan preparats pel que passi, sense queixar-nos en excés, sigui dels àrbitres, dels governs o del qui passi pel davant. Seguim el nostre camí molt més que centenari. En canvi aquesta militància dóna una força compartida que ajuda després, en certa manera, a afrontar les dificultats personals i professionals que a la vida de cada persona es van produint. Diríem que estem entrenats. Però això no es convé que es confongui, per part de tercers, en acomodament, excés d’humilitat, sentit d’inferioritat o quelcom semblant. Si no, que algú faci la prova i veuran com se sap respondre, actuar i sobretot treballar.

A la ciutat de Tarragona i en altres poblacions hi havia els que els menorquins anomenem «coloms perduts». A Ciutadella de Menorca quan un està sol o es queda sol és com un colom perdut, que viu com un colom perdut, que camina com un colom perdut. I els coloms perduts però són molt forts perquè han de procurar-se sols tota la subsistència i no es poden ni volen rendir-se mai. I a més a més quan aquests coloms s’ajunten les forces es multipliquen considerablement, ja que de per si són forts.

Doncs bé, així ha sorgit des d’aquest estiu una nova Penya de Pericos de Tarragona una mica sorprenent, per la joventut dels seus components en general. Amb alguna excepció, com qui subscriu, per cert amb una diferència d’edat considerable. I han sortit coloms perduts fins i tot de sota les pedres amb una xifra important, i amb una autoorganització també interessant, on els papers estan repartits i on es donen tots els perfils personals i socials que hi ha a la vida real.

I tenint en compte les dificultats per trobar gent disposada a treballar gratuïtament i, fins i tot, a aportar diners per a les activitats de la penya com anades a l’Estadi, algun desplaçament fora camp, algun pica-pica o esmorzar, etc., té molt de mèrit i més amb gent jove, mèrit que s’ha de reconèixer en especial a la Presidència, i també a la Junta i a tot el grup.

I dins d’aquest repartiment de papers han aparegut persones tant sorprenents com interessants, com seria el cas d’un penyista, que de forma seriosa conte al grup, en xarxa, les passes que va donant cap a una molt propera boda, incloses les dificultats de la salut de la sogra.

Però el que és més sorprenent de tot és que el grup, i malgrat les immenses possibilitats iròniques que planteja la qüestió, l’està seguint i aconsellant seriosament també i des de l’experiència dels altres. És el Perico l’amorós.

Els components de la penya, ells no ho saben, però en realitat la penya va sent substituïda de mica en mica i es va convertint en una comunitat amb uns vincles més forts que els purament esportius.

L’Espanyol ha baixat de categoria en poquíssimes ocasions. I recordo una encara al vell camp de la carretera de Sarrià, on després d’aguantar una situació desesperada tothom marxava del camp enmig d’un silenci absolut.

I de sobte a un edifici dels voltants hi vaig veure una pintada que em va cridar l’atenció, em va retornar la moral i que em va quedar gravada per sempre, que deia així: «Espanyol, mai et quedaràs sol». Com diu un escriptor menorquí: «No pateixis, les orenetes tornen: fes el cor fort». I a Tarragona, malgrat que és ple hivern, les orenetes blanc-i-blaves ja han tornat.