Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Periodisme d’estiu. L’ànima de la gent anònima

Gens trivial. El periodisme estival permetia acostar-se a gent que habitualment no apareix als mitjans i té bones històries per explicar. Històries de camaraderia, de superació, d’exemple, d’amor o de creativitat

Jordi Cervera

Whatsapp

Aquest article es podria titular cròniques d’estiu, reportatges en xancletes, vida d’agost o qualsevol cosa semblant que mantingués viva i oberta la idea de fer de periodista durant els mesos de juliol i agost i s’interpretaria com allò que acostumen a fer els mitjans de comunicació (així en abstracte i sense entrar en més detalls concrets) quan arriba «el caloret», abaixar una mica la guàrdia i tractar temes d’aquells que reben la consideració de frívols i/o frescos. Però amb el pas i el pes dels anys no sabria dir si la visió de conjunt d’aquesta manera de fer acabava resultant una trivialització o una sublimació del fet periodístic i de la seva relació estreta amb la gent.

Recordo diverses «operacions estiu» des de diferents àmbits i amb diferents responsabilitats. Una de les primeres com a redactor/fotògraf a les ordres de Julio Riquelme, tot just privatitzat el Diari.

I sí, és cert, la joventut i l’entorn feien que la consideració de les informacions tractades, festes majors, concerts, festivals diversos i activitats lúdiques de tota mena, s’acostés força a la sensació global de trobar-te en una bombolla més carregada de divertiment que no pas de feina i que, probablement, la majoria de gent interpretava sense problemes que la informació veritablement seriosa que es tractava als diaris era la que permetia parlar amb polítics (a l’estiu també es feia però sempre amb vestit de bany i tocant temes intranscendents), analitzar els plens municipals i valorar les declaracions dels sectors productius, i que allò que es feia era com per omplir, era feina que s’encarregava a gent amb poca experiència per anar cobrint les vacances dels redactors titulars i dels generadors reals de notícies i d’informacions sucoses i interessants.

Però una mirada més càlida a l’evolució del sector de la informació permetria arribar a la conclusió que, en realitat, potser era tot el contrari. Ara que quan no interessa, la vida política es transforma en notes de premsa, compareixences en format plasma i declaracions tancades i calcades, es podria pensar que el veritable periodisme, el de la vida que batega era precisament aquell antic «periodisme d’estiu» 
que et permetia contactar directament amb grans artistes que actuaven en festivals d’estiu i que no tenien cap recança a l’hora de concedir entrevistes a mitjans que no fossin l’Hola i a aprenents de periodista tal com passa ara. 

Recordo haver entrevistat gent com Nacha Pop, Los Secretos, Julio Iglesias, Montserrat Caballé, Lluís Llach i un clàssic de cada estiu, el reusenc Antoni Pedrol Rius, el degà de l’advocacia espanyola que ens rebia a la seva espectacular i ara per desgràcia desapareguda residència de Cala Morisca, al Cap de Salou.

A banda d’aquesta vessant més d’entrevistat estrella, el periodisme estival també permetia acostar-se a la gent, una gent que feia coses, habitualment no apareixia als mitjans de comunicació i que, tal com acostuma a passar sempre, tenia bones històries per explicar. Històries petites o grans, de camaraderia, de solidaritat, de companyonia, de superació, d’exemple, d’amor o de creativitat.

Històries d’unes persones que gaudien treballant de manera desinteressada i, sobretot i molt sovint, amb un objectiu lúdic i concret, que vivien allunyades de tot allò que els polítics i el ritme del dia a dia acabaven definint com a apte per a ser notícia i que en aquelles setmanes de canvi de paradigma aconseguien el seu moment de lluïment personal.

I aquesta era precisament la grandesa d’aquest gens pretensiós «periodisme d’estiu», que semblava una cosa menor i prescindible, una petita trivialitat per anar omplint pàgines, però que en realitat era una possibilitat impagable de convertir-se en una meravellosa escola humana, de capbussar-se en la realitat de la vida quotidiana sense embuts ni maquillatges. Potser no sempre n’érem del tot conscients mentre ho fèiem en viu, però ara, amb la perspectiva del pas del temps, no hi ha dubte que per a mi va ser un aprenentatge periodístic i humà de primera. I de pas ens ho passàvem bé.

Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis, entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.

Temas

Comentarios

Lea También