Pobre Reus, pobres de nosaltres

El dia 2 de juny vaig escriure un article en aquest mateix espai parlant sobre el fet que la situació electoral de molts municipis entrava en una fase de desconcert; avui n’escric un altre per a dir que aquesta no era la darrera etapa, en quedava una altra: la de la desil·lusió. Totes les misèries polítiques, previsibles en circumstàncies difícils han cristal·litzat, Barcelona a banda, a Reus, on s’ha produït la tempesta perfecta de despropòsits i s’ha fet evident un cop més que la desena ciutat de Catalunya no té cap mena de pes polític en el conjunt de les contrades, ni del país.

Els resultats obtinguts en les darreres municipals obrien a la capital del Baix Camp diverses possibilitats en la formació d’acords de govern, bàsicament concretats en programes que podien tenir un tarannà més conservador o un altre de més progressista. El problema ha estat que des d’aleshores es va entrar en una mena de dimensió desconeguda. Finalment vam saber que el que havia passat era que tant l’acord de dretes com el d’esquerres, estaven pendents de les instruccions que havien d’arribar de Barcelona i que afectaven el partit que podia decantar la balança cap a un cantó o l’altre, és a dir, ERC.

Fa anys que sostinc que la pèrdua de pes dels partits polítics reusencs és una realitat. Faig una petita llista: JuntsXCat de Reus o com es diguin, fa quatre anys, malgrat manar a la segona ciutat de la demarcació, va quedar al marge del pacte de la Diputació de Tarragona que –hàbilment i ràpidament– van fer en Josep Poblet i el socialista Ballesteros. El PSC de la ciutat ha hagut d’aguantar vuit anys en el desert, marginat de la Federació sense que els toqués ni una trista engruna. Ciutadans que havia obtingut bons resultats a les darreres municipals, va veure com en el moment de fer la llista d’aquestes eleccions, un expolicia municipal de Cambrils amic del senyor Carrizosa, els treia fora perquè havien posat en evidència els seus tripijocs. I ERC? Fa anys que semblen també castigats i després del que hem vist, ara a més han estat menystinguts. Tenint a mà la possibilitat de tenir una alcaldessa, l’executiva local ha hagut d’esperar l’autorització de Barcelona, cosa que no ha estat el cas de Cambrils, tercera ciutat de la demarcació, on Camí Mendoza ha pactat amb qui li ha semblat i quan ha volgut, o tampoc amb Pau Ricomà que és alcalde de Tarragona gràcies als Comuns, la bèstia negra que ha impedit que Ernest Maragall sigui alcalde de Barcelona. Aquests dos electes d’entre d’altres molts exemples, no han esperat ni permís ni pactes nacionals, ni res que s’assembli: han tirat pel camí del mig. A Reus no. Una assemblea que no arribava a la vintena de persones va posar els 7.434 vots d’ERC al servei de la independència i els interessos de l’executiva de Barcelona.

Ha perdut un hospital punter que acabarà sent una clínica; un club de futbol i els trens, i no en sentit figurat

Tinc la sospita que l’alcalde Pellicer, que és un senyor educat, ha hagut de fer molts esforços per aguantar-se el riure. L’admiro: confesso que jo en el seu cas no podria. Sense moure ni una cella, ni dir una paraula, ha aconseguit la majoria de govern més estable que ha tingut en vuit anys sense haver de donar res a canvi. Això sí, Noemí Llauradó, que ha dit i repetit que volia ser alcaldessa, s’ha quedat en l’honorífic càrrec de vice, és a dir, no manarà res. El seu company de pacte, que també és molt cortès amb les senyores, la seurà al seu costat i se la mirarà amb afecte. I deixin-m’ho dir, amb un agraïment indescriptible.

La diferència entre ser una ciutat que pesi en el conjunt de Catalunya o un poble gran és l’ambició dels seus governants, empresaris i la societat civil en general. Reus fa anys que ha iniciat el camí de la reculada, vivint amb resignació, un sentiment que mai van experimentar els habitants de fa un segle. Ja no és una ciutat referència en res: ha perdut un hospital punter que acabarà essent una clínica; un club de futbol que portava el nom de la ciutat, gent de fora i de casa l’han omplert d’ignomínia. Tot el pes cultural que tenia a Catalunya l’ha anat canviant per pretesos projectes de gran volada que poden acabar un dia celebrant l’any de la gralla. Ha perdut els trens i no solament en sentit figurat. Hi ha una part important de la població que viu en la pobresa i una altra que no s’integra però 2018 es va tancar amb superàvit i sense que ningú obrís la boca... en fi! Fa anys que la ciutat no té un projecte col·lectiu engrescador en cap camp.

Divendres un RTV votant d’ERC em va dir: «vostè que és periodista, em pot confirmar que els pactes els han manat des de Barcelona?» Li vaig respondre amb un lacònic. «No ho sé, m’ho penso», i ell es va acomiadar amb un: «pobre Reus!», i jo vaig pensar sense dir-ho: «pobres de nosaltres!».

* Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a
la Cadena SER.