Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Pobresa i situació de risc

Els guanys exagerats de les elèctriques no fan creïbles les solucions de maquillatge social
Whatsapp

Ara que s’apropa Nadal convé rellegir amb força aquells poemes que ens han marcat la memòria i triar, per exemple, Joan Salvat Papasseit quan ens recorda que «res no és mesquí/ ni cap hora és isarda,/ ni és fosca la ventura de la nit». I si dic que això ens convé és per donar un cop de timó i esquivar la boira mediàtica que ens vol confondre en aquest temporal de despropòsits efervescents en què l’Estat espanyol, amb l’excusa de salvar el lliri de l’austeritat, ho acabarà prohibint tot, fins i tot l’ajuda als pobres.

Ara li ha tocat el torn a la denominada llei de la pobresa energètica, sense veure que és precisament el mateix Estat espanyol qui paga les tarifes més altes de tot Europa. I és que, com deia un analista amb criteri, tenim el que ens mereixem, i entre la gran barreja de cínics i fanàtics del poder hi ha una nova espècie mutant, que no és pas la del creient patològic, sinó la de l’aventurer oportunista. Els guanys exagerats de les companyies elèctriques no fan creïbles ni una de les solucions de maquillatge social que ens venen per fer front a la crisi de les reformes energètiques. És la insensibilitat de les cúpules empresarials del poder energètic la que indigna una societat cada vegada més empobrida per la ineficàcia estructural de trobar solucions per fer una societat més justa. El preu de les factures de la llum, amunt; la renda de les famílies, avall, i enmig de tot això una escassa preparació constructiva dels edificis. L’energia és també un bé comú i el seu accés un dels drets universals que no pot caure sota la regulació exclusiva dels oligopolis privats que no admeten de cap manera el dret al lliure mercat. Vivim inserits en la hipertròpia administrativa de les realitats socials: indemnitzacions multimilionàries a empreses privades amb projectes com el Castor, que seran sufragades a través de les tarifes que pagarem els ciutadans. La Taula del tercer sector per la pobresa energètica ha calculat un global de 50.000 famílies que, amb aquesta suspensió de la llei, quedaran afectades en factures de llum i de gas durant els propers cinc mesos d’hivern. Com tampoc és certa l’excusa social dels qui s’autojustifiquen en el sentit que «si jo no puc pagar avui, ja ho pagarà qui vingui darrere meu». No, perquè qui realment ho acaba pagant és la solidaritat. Urgeix, doncs, tirar pel dret i treballar per una llei de garanties per la unitat de mercat. Només així podrem acabar de llegir correctament el poema de Salvat Papasseit quan diu: «I no som mai un plor/ sinó un somriure fi/ que es dispersa com grills de taronja».

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También