Què faria el meu mestre?

La facilitat d’accés a tota la informació mèdica de la xarxa, els vídeos de tècniques a Youtube, els ‘webinars’ o els cursos en línia poden fer pensar que la funció del mestre hagi perdut rellevància en la formació dels futurs metges. Res més lluny de la realitat
 

SERGI BOADA

Whatsapp
SERGI BOADA

SERGI BOADA

Sempre recordaré el dilluns 10 d’octubre de 1994. Era el meu primer any com a MIR d’anestesiologia a l’Hospital Joan XXIII i sortia d’una guàrdia a urgències de 24 hores en la qual poc havia descansat. Aleshores, estava fent la rotació al servei de neurologia i el cap de departament era un metge d’un aspecte físic imponent; alt, cabell blanc i veu greu. Complia tots els estàndards del metge en l’imaginari col·lectiu: tenia una vàlua professional incontestable, els seus coneixements impressionaven, però em tenia fregit.

La rotació de neurologia es feia duríssima. Rondes de visites interminables en què em feia repetir les exploracions neurològiques fins a fer-les impecables, el mateix que les històries clíniques dels nous ingressos, incomptables vegades llançades a la brossa i fetes de nou (aleshores les fèiem a mà) i quan ja pensava que estava tot llest i podria dedicar una estona a ordenar els coneixements que anava adquirint mig d’amagat, apareixia de nou i em feia anar a prendre les constants dels pacients per contrastar les anotades per infermeria. Tot el dia amunt i avall sense parar.

Doncs bé, aquell dilluns a les 10 del matí, plovia a bots i barrals i el meu únic mal de cap era el munt d’històries clíniques dels nous ingressos del cap de setmana que em quedaven per fer. El meu cap es va apropar i em va dir: «Vine, hem de pujar al terrat». «Al terrat? Que coi se’ns ha perdut al terrat?» Vaig pensar. «Acompanya’m, que el que veuràs avui des de dalt, no ho tornaràs a veure mai més a la vida», em va dir. Vaig fer posat d’indignat i no li vaig fer ni cas. No vaig pujar amb ell i em vaig quedar completant la meva feina. Després de l’aiguat de Sant Tomàs, la matinada del 10 d’octubre, el riu Francolí estava fent una de les crescudes més impressionants al seu pas per Tarragona. Veure l’aigua inundant els ponts des del terrat de l’Hospital Joan XXIII va ser una vivència única i jo me la vaig perdre.

En l’etapa de formació dels MIR es pot establir una de les relacions humanes més potents que existeixen entre el metge especialista, amb anys d’experiència, i el metge en formació: la de mestre-deixeble. Avui en dia, amb la possibilitat i facilitat d’accés a tota la informació mèdica de la xarxa, els vídeos de tècniques a Youtube, els webinars o els cursos en línia poden fer pensar que la funció del mestre hagi perdut rellevància en la formació dels futurs metges. Res més lluny de la realitat. Més enllà de la transmissió de coneixements tècnics, el mestre comparteix amb el deixeble un reguitzell de valors del professionalisme mèdic com són l’escolta activa al pacient, l’empatia, la manera de comunicar i expressar-nos, el respecte pels companys, la cura pels vulnerables, l’acte mèdic basat en criteris científics i la vetlla per la seguretat del pacient.

Tanmateix, la figura del mestre és decisiva tot transmetent la cultura de l’esforç, del treball i el fet de fer les coses ben fetes. Es converteix en tot un referent oferint confiança en les accions que duu a terme el deixeble, disposat sempre a ser la seva xarxa de seguretat i amatent en aquella etapa en què el deixeble ha de començar a assumir les seves pròpies decisions. Per últim, la figura del mestre, a vegades, no es limita a la transmissió de coneixements i valors en l’àmbit mèdic. Tot sovint s’arriba a una esfera personal en la qual es comparteixen vivències vitals. En aquests casos, el vincle que s’estableix és molt fort i perdurable i, com a deixeble que he estat, fa que en moltes de les decisions que has de prendre al llarg de la vida et facis la pregunta: en aquest cas, com actuaria el meu mestre?

En els darrers mesos ha transcendit en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials les reivindicacions laborals dels metges MIR. Reivindicacions absolutament legítimes, com ho són les de la resta del col·lectiu mèdic, les de la resta dels professionals sanitaris i, en definitiva, les de tot un sistema de salut que requereix una actualització i una injecció de recursos de forma urgent.

Dit això, voldria fer una reflexió als metges en formació a causa de la queixa de la falta de supervisió que observen per part dels seus adjunts: si us plau, siguem molt curosos amb els nostres docents, amb aquells que poden esdevenir els nostres mestres. No caiguem en el recurs fàcil que no hi són quan haurien d’estar i ens deixen sols. Valorem, si us plau, les coses positives que ens aporten i deixem clar que aquesta falta de supervisió és producte del mateix sistema tensat i, alhora, estressat al màxim. Un sistema en què, constantment, estem vestint sants per desvestir-ne altres. La demografia i les xifres no enganyen i, malauradament, la radiografia que ens deixen és demolidora. El darrer estudi demogràfic realitzat pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya evidencia que el percentatge major de metges se situa en la franja dels 60 als 64 anys. Es calcula que el 2025 es produirà una davallada important de professionals que estan per sota dels 65 anys i, en els pròxims 15 un 33% dels metges arribaran a l’edat de jubilació (d’aquests, un 75% d’especialistes). És evident, doncs, que ens cal un replantejament del sistema de formació especialitzat. Urgeix millorar l’aspecte quantitatiu, amb un augment de la capacitat de formació dels metges especialistes i, potser també, el format d’accés i adjudicació de places. No obstant això, no podem menystenir un sistema com el que tenim ara i que és capaç de seguir formant els metges que suporten un dels millors sistemes de salut i que, alhora, també té el dubtós privilegi de ser un dels pitjor dotat en recursos.

Els avui residents seran clau per a garantir la continuïtat del sistema formatiu de demà. Ells formaran els nostres futurs metges i els demano que siguin respectuosos amb el model.

L’any 94 jo em vaig sentir sol i abandonat quan, en realitat, no vaig saber veure que aquell home m’estava fent partícip d’una experiència vital que no tornaria a viure mai més. Estava construint el vincle mestre-deixeble. En els més de 25 anys d’especialista que he viscut, he tingut la sort de tenir diversos mestres amb qui m’uneix aquest vincle irrompible. Afortunadament, en aquest temps també he pogut ser docent d’unes quantes dotzenes de residents. Amb alguns d’ells, no pocs, he tingut la percepció d’arribar a tenir aquest vincle especial de mestre-deixeble i sempre estaré agraït al doctor Romà Massot per haver-me donat la primera lliçó com a docent en un moment en què tot just aprenia a ser deixeble.

Temas

  • Punto de vista

Comentarios

Lea También