Quan jugàvem a futbol i no feia falta el VAR

Quan jo era petit jugàvem a futbol al carrer i les porteries eren dues pedres. Si la pilota no entrava entre els dos rocs arran de terra, calia pactar si era gol. Si el xut havia anat molt alt, l’acord sobre si es donava el tanto depenia de l’alçada del porter. Si el meta era molt alt, el travesser virtual quedava més amunt. No cal dir que ningú no volia fer d’àrbitre. Tothom volia jugar. Mai vam haver de suspendre un partit. Com a màxim havíem d’aturar el joc quan passava algun cotxe. La lliçó és evident: quan hi ha esportivitat no cal l’ull de falcó ni el VAR (sistema de videoarbitratge). El gol de Messi al València, que no va pujar al marcador perquè ni l’àrbitre ni el linier no el van veure, ha revifat les peticions perquè la Lliga instal·li el sistema de videocàmeres als camps de futbol. Crec que no cal. El futbol és un esport que té la gràcia en la imperfecció de l’home. Per això es juga amb els peus. Aquesta imperfecció dóna chance als equips petits. El VAR donarà més avantatge als equips grans perquè són els que creen més oportunitats de gol. Amb el VAR el futbol perdrà l’encant de l’error i de la polèmica. Una altra dada: la casa d’apostes Berfair ha donat per bo el gol de Messi i ha pagat als qui van apostar per la victòria del Barça. Una altra demostració que el gol és una qüestió de pacte i d’esportivitat. No de VAR.