Quan les regles del joc comencen a no entendre’s

La setmana passada el Tribunal Suprem de Pakistan va dictar l’absolució dels càrrecs de blasfèmia que van portar una dona humil de l’est del país a ser condemnada a la forca i a passar gairebé una dècada en presó.

Àsia Bibi va ser empresonada a mitjan 2009. Poc després vaig poder seguir in situ un cas similar, el de la jove Sandal Gusher, també acusada de blasfèmia a la mateixa regió, tot i que ella només va passar tretze mesos en presó.

Un judici literalment de menys de cinc minuts la va absoldre però va haver de sortir escortada cap a un amagatall per protegir-se de les amenaces dels radicals que l’esperaven a ella i al seu pare, acusat al mateix cas, per prendre’s la seva pròpia justícia. Si fa no fa, el que espera ara l’Àsia.

Són múltiples les injustícies i els casos d’abús de la legislació pakistanesa contra la blasfèmia, i és per això que la decisió del Suprem va ser tan sorprenent. I aquí és on vaig, perdoneu el passeig previ.

Dir si una decisió judicial és justa o no és mala peça al teler. Perquè pot implicar referir-se a una justícia superior que la dictada pels jutges al nivell que sigui. Existeix aquesta justícia absoluta? Allò que els que estudien anomenarien derivada d’un dret natural per contraposició al dret positiu (més conegut com ‘això és el que hi ha’)?

Discussió pels que en saben. Però el que un ciutadà no versat en lleis sí que podria dir és que hi ha decisions judicials que s’entenen i n’hi ha que no. Que no són entenedores des d’allò que anomenem sentit comú, un altre concepte obert a discussió. Ja us ho he dit: mala peça al teler.

Com ha reflectit l’absolució final del Suprem pakistanès, la sentència que condemnava l’Àsia Bibi s’havia saltat alguns fonaments legals com la presumpció d’innocència i la necessitat d’evidències que recolzin els testimonis acusadors. Però també era una sentència contrària al sentit comú.

Els cristians al Pakistan denuncien sovint actes de discriminació i han de lluitar, a més, contra el pes de sectors radicals a diverses instàncies del país, que es tradueix en un risc obvi que es faci servir la seva religió per justificar qualsevol abús o resoldre disputes personals. En aquest context, fereix el sentit comú pensar que a un membre d’una minoria discriminada i que alhora és molt conscient del pes dels símbols religiosos li donarà per cremar pàgines de l’Alcorà o insultar públicament un símbol sagrat de la majoria. Simplement no té sentit.

La resolució absolutòria ha estat una molt bona sorpresa en un àmbit ple de jutges amenaçats i advocats i polítics assassinats per demanar reformes de les lleis contra la blasfèmia o defensar el que semblaven víctimes d’acusacions falses (el mateix advocat de l’Àsia va agafar un avió cap a Holanda en saber-se la decisió), però serà difícil que rescati la credibilitat de tot un sistema, tant de bo ho fes.

I m’he tornat a perdre, però volia dir alguna cosa sobre com és d’important que la gent entengui a grans trets les decisions de l’equip arbitral del joc perquè hi vulgui seguir participant. L’adhesió al sistema, a «les regles del nostre joc», com ha declarat el cap dels àrbitres espanyols, depèn en part que els qui hi estan sotmesos les entenguin, almenys a grans trets.

Que s’entengui com pot ser que un tribunal suprem, teòricament inapel·lable, es corregeixi a si mateix a velocitat mai vista per tirar enrere en una sentència que perjudicava els bancs, o que preparar un presumpte magnicidi no comporti acusació de terrorisme, però que obrir barreres d’un peatge sí que ho faci.

Fins i tot àrbitres d’altres competicions diuen que aquí hi ha coses que no s’entenen. A veure si al final no és que no és només una qüestió de sentit comú.

Pau Miranda és periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.