Quan no saps cap a on vas, mira d’on vens

El seu nom, Ursula von der Leyen, serà a partir d’avui la imatge de Brussel·les, on va néixer fa 61 anys, filla d’un dels primers funcionaris comunitaris. Però la nova presidenta és sobretot alemanya, quelcom impensable fins fa quatre dies, quan Alemanya preferia dirigir des de la foscor burocràtica, anomenant per als càrrecs respectuosos homes de països petits per imposar-se sense que ningú la pogués criticar recordant-li el passat terrible de la guerra i dels camps d’extermini.

Va ser el president francès Jacques Chirac, a Niça, l’any 2000, el primer en acceptar que com a país amb major població de la UE Alemanya tenia dret a un nombre major de diputats. Un reconeixement inèdit i només molts anys després d’aquella imatge en blanc i negre encara, la de Helmut Khol agafat de la mà de Mitterrand, posant una corona sobre les tombes de Verdun, 70 anys després de l’inici de la Primera Guerra Mundial.

L’any 1984 Espanya encara no havia entrat al club. Ho va fer amb Portugal el 1986. Tres anys abans de la caiguda del Mur de Berlín, 18 abans de la primera gran ampliació a l’Est del 2004. Diuen que l’Est té molt a veure amb el malestar britànic que ha portat al Brexit, però dir-ho així és una forma d’amagar la ‘llei Bolkestein’, una directiva europea plantejada el mateix any de l’ampliació que, garantint la lliure circulació de treballadors, obria la veda a una rebaixa descontrolada de salaris. A França la coneixen com la directiva del ‘lampista polonès’ i li atribueixen el mèrit d’haver consolidat la ultradreta i provocat el rebuig a la reforma dels tractats europeus, paralitzant, l’any 2005, l’intent fallit de Constitució UE.

«Quan no saps cap a on vas, mira d’on vens», va recomanar ahir la nova presidenta del BCE, Christine Lagarde, citant un proverbi africà, curiosament per recordar que aquests 10 anys passats queden marcats per «la crisi de les hipoteques americanes», un subterfugi per definir els terribles cinc anys de retrocés de l’euro, enfonsament de Grècia i protecció dels bancs que han marcat la gestió dels que divendres van tancar etapa obrint aquest relleu a les institucions.

La nova presidenta, Ursula von der Leyen, és sobretot alemanya

L’equip de Jean Claude Juncker, molt afeblit pels seus problemes de salut, va organitzar-li un adéu a la sala de premsa amb discursos nostàlgics i preguntes d’encàrrec que el president sortint de la Comissió va tancar amb un inesperat atac als representants dels governs que sota la pressió d’Emanuel Macron han rebutjat els candidats europeus elegits pels partits: «Actuen per objectius obscurs», els va dir, tancant 30 anys de política europea.

Juncker ha envellit tancat en un despatx on els seus han volgut amagar les seves malalties i el seu comiat no ha tingut res a veure amb la passió amb què els funcionaris del Consell van voler agrair al primer president d’un país de l’Est, el polonès Donald Tusk, la seva capacitat per resistir les pressions dels més grans.

Juncker se’n va a casa. Tusk, a presidir un Partit Popular Europeu enfrontat al desgast de la ultradreta que ha obligat la Unió a rebutjar el dret d’asil dels que fugien de la guerra de Síria, obrint una crisi interna que manté bloquejades les institucions des del 2015.

La crisi només pot empitjorar amb el Brexit o en serà un revulsiu? De seguida ho sabrem. L’elecció de l’equip Von der Leyen sense comissari britànic és la confirmació que a les institucions donen per fet la victòria triomfal de Boris Johnson i, per tant, la sortida efectiva el 31 de gener de l’any vinent. Serà pactada, és a dir, amb extensió de relacions de mercat i comercials fins a la firma d’un nou pacte que, deixant fora de les institucions el Regne Unit, eviti el trencament econòmic. Però ningú sap avui l’impacte de les noves relacions i les d’una sortida que és la confirmació que el projecte europeu avui és vist com un problema per a molts ciutadans.

Aquest és el context en què comença el seu mandat la nova presidenta de la Comissió. Ho fa amb un discurs centrat en el ‘Green Deal’, el Pacte Cert, pel clima que de moment no té ni instruments ni diners pressupostats. Serà la primera batalla d’un equip dirigit per una exministra de defensa alemanya. Casualitat o no, la defensa europea és l’altre gran debat sempre pendent que l’actitud de Trump i les necessitats d’Emmanuel Macron han convertit en una urgència.

Esperem que les últimes paraules de Jean Claude Juncker siguin un fake’i que, lluny ‘d’objectius obscurs’, els governs europeus vulguin lluitar contra les pors d’uns votants empobrits amb noves decisions polítiques que retornin la il·lusió d’un model destruït parcialment en aquests anys de crisi.

* Periodista. Nascuda a  Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.