Quaranta-cinc anys després del 20N. La mort ajornada del general Franco

Avui fa quaranta-cinc anys del decés el general Franco, autò-crata d’una dictadura cruel, que va morir signant sentències de mort com a colofó d’una miserable trajectòria de crims contra la humanitat. No era estrany que els seus judicis sumaríssims imposessin als acusats diverses penes capitals, per tant l’afirmació que a Franco encara li queda una mort pendent aferma la retòrica. La mort ajornada del general Franco hauria de ser el final de les seqüeles de la seva política.

Aquell franquisme que persisteix és contestat tanmateix per respostes cíviques, com ara la recuperació dels cossos enterrats en fosses, condemnats pòstumament a una anònima desaparició perpètua; l’avantprojecte de Llei de Memòria Històrica, del setembre passat; el rescabalament d’honors i pensions als republicans depurats i condemnats... I la campanya endegada per Òmnium Cultural per convertir en un espai memorial la casa dels horrors de les tortures de la policia política franquista a la Via Laietana de Barcelona. Avui, a les sis de la tarda, s’emetrà via Youtube.com/omniumcultural i a través de les xarxes el documental De la repressió a la memòria democràtica. Què fem amb els espais de la repressió franquista?, en el qual es donaran a conèixer altres iniciatives similars de museïtzació, com ara les de l’ESMA (Escuela Mecánica de la Armada) de Buenos Aires, el Museu do Aljube de Lisboa i l’Stasi Museum de Berlín. Entre les diverses participacions d’una iniciativa coral, jo introduiré la història d’aquella prefectura, que vaig estudiar capbussant-me en els seus arxius.

El pacte de la Transició va resoldre amb una amnistia de doble recorregut el lacerant episodi de la guerra civil. Els franquistes van treure de les presons els lluitadors per les llibertats polítiques i nacionals, i ells els van perdonar els atemptats institucionals de lesa democràcia sense ni tan sols imposar la inhabilitació per a càrrec públic, si més no als personatges més sinistres.

Els pitjors llasts de la Transició van ser que la Brigada Social, principal beneficiària franquista de la Llei d’Amnistia 46/1977, va ser reconvertida en la nova Brigada d’Informació, i el concepte de jurisdicció especial del Tribunal d’Ordre Públic va tenir continuïtat en l’Audiència Nacional.

El franquisme va estar prudentment hivernat als primers compassos de la democràcia, fent la imprescindible travessia del desert del reciclatge de membres de l’antic règim, amb episodis alliçonadors de reconciliació i amistats entre adversaris. Però han passat molts anys i el tempo polític actual alimenta populismes que fan aflorar el pitjor de cada casa: el radicalisme de dretes es torna a mostrar sense vergonya i amb pocavergonyes, capaços de fastigosos negacionismes de tota mena i de rentar la cara de les mentides amb la fórmula anglesa que sona més eufònica: fake news. Trump, Bolsonaro i Salvini són els caps de colla mundials de les dretes extremes, i a Espanya Vox segueix la seva empremta, darrere les petjades, és clar, que va deixar el franquisme perquè en algun moment de la història algú li seguís el rastre.

A partir de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, el ministre Narcís Serra apartarà de la cadena de comandament els militars nostàlgics que quedaven, i gràcies a això es va esmorteir la pressió de les remors de sabres a les sales de banderes, maldant per llevar-los la corona i retornar l’àliga. Però, en canvi, el deep state es va anar consolidant i promovent una enginyeria juridicopolítica de marxa enrere, la primera de les quals va ser la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), de juny de 1982, i l’última l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, l’octubre de 2017, i les sentències duríssimes de presó contra polítics catalans.

Entre l’una i l’altra, la Llei de Partits, de juny de 2002, probablement la més antidemocràtica perquè la democràcia anava contra ella mateixa. Una legislació que permet il·legalitzar formacions polítiques i que, en mans d’una eventual majoria de la ultradreta i una dreta que se li aproxima en proporció directa a la influència que aquella pugui assolir, podria ser usada per deixar fora de les urnes els independentismes català, basc i gallec, i fins i tot Podemos. Aquell binomi pervers dels rojos i separatistes que el dictador recitava com una paranoia i que va fer el nombre més elevat d’execucions, tortures i presons del seu règim autoritari de 38 anys i un dia.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.