Ramon Muntanyola: una poesia de terra i vida

L ’activitat de creació artística pot ésser entesa i practicada com una dedicació professional plena o com un aspecte més d’una tasca distinta; en el segon cas, esdevé un instrument transmissor complementari, que obre camins als objectius vitals que hom persegueix.

Ramon Muntanyola no es considerà un poeta stricto sensu. Es serví dels versos com a utensilis en l’explicitació de les emocions variades cap enfora i cap endins, per a la interlocució amb els altres i amb si mateix.

Tot i que fou un home clar i obert, i que rebutjà l’enfarfegament en qualsevol àmbit, la complexitat dels vessants tan diversos de la seva personalitat, no fa fàcil l’anàlisi completa del personatge. Joan M. Pujals, filòleg d’autoritat avesat a la crítica literària, construeix una descripció exhaustiva que hem de donar com a decisiva i definitiva, en el recull poètic que ha intitulat Dia vindrà. Antologia poètica. Ramon Muntanyola, publicat recentment per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En una introducció  excel·lent (p. 5-34), ens fa entendre la dimensió gegantina del sacerdot i de les raons i el caràcter pregons de la seva poesia. No pretén presentar-lo com un escriptor excels; ens desvela els elements que estructuren l’obra completa, en tria els exemples més significatius, relaciona amb rigor trets compartits amb autors de primera línia de la literatura del segle XX: Verdaguer, Maragall, Segarra, Carner o, fora de l’àmbit català, Lorca, i delimita el context personal i social en què cal qualificar la producció, el text.

Divideix l’antologia en tres parts: «1. Campanar de plata, mirador del món», «2. La Llum i el Camí» i «3. Sortosos qui ho veuran», i inclou una bibliografia essencial que permet endinsar-se encara més en el coneixement de la figura singular de Ramon Muntanyola.

Muntanyola destacà per la voluntat i capacitat combativa; per la lluita en favor de les llibertats; per la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Fou un servidor, més que no pas dels dogmes i dels actes de fe, de les vies d’alliberament espiritual i material en unes circumstàncies especialment dures, doloroses, violentes, repressives.

Pujals està convençut que és un exponent distingit de la realitat envitricollada del segle XX: la del territori, la del paisanatge, la de la bellesa concreta i abstracta, i la de la lletgesa transversal i sòrdida d’una política insuportable. Escriu en tant que vol complir al millor possible el deute de l’estimació a la pàtria i al proïsme. Marcat fonamentalment i tràgicament per la Guerra Civil Espanyola i pels períodes negres que li seguiren, tingué la dèria de la necessitat peremptòria de la reconstrucció contra la destrucció, que solament veia possible des de la pau, el perdó i l’esperança, que exigien la inclusió sense límits. Pujals explica amb una especial delicadesa emocional que Muntanyola renuncià a cap reacció implacable envers els qui havien mort el seu pare i el seu germà gran. Incommensurable! Fou, doncs, un dels millors artífexs dels ponts de diàleg entre creients i agnòstics; els amics seus no toparen mai amb la condició de compartir el sentiment i el convenciment religiosos. En aquest sentit, s’emmirallà amb Vidal i Barraquer, a qui rebatejà com a cardenal de la pau i de qui escriví una biografia de reconeixement i gratitud.
Tot i que pel tarannà havia d’ésser poeta popular, la seva producció compta amb poemes de tècnica estricta, precisa; d’un tractament formal destre, que el fan un autor imprescindible de la literatura catalana del seu temps. Com a predicador de masses, és cert que alguns tenen un regust ingenu i fins i tot pueril, de tan directes com són; com a home vindicatiu, d’altres ens recorden el to del realisme socialista més abrandat. Tanmateix, la seva sensibilitat i intel·ligència, i un sentit de la llengua inusitat (Ànima endins, Romiatge per la terra, Eixàrcia...) generaren una creació que pot comparar-se amb la dels millors poetes. Pujals explica els nuclis essencials que justifiquen tant la tria com la divisió de l’antologia, a partir dels elements interdependents que es retroalimenten: la biografia i el drama personals; l’experiència religiosa de la tasca pastoral, que s’anticipà, en el missatge i la doctrina, al Concili Vaticà II; l’activisme lingüístic i cultural, i l’obra literària.

Muntanyola fou el sacerdot de l’esperança, conscient que la recuperació de la democràcia havia de partir de la confiança sense escletxes que hi arribaríem; en aquest capteniment no vacil·là mai, malgrat que hagués hagut de sofrir el veto del pensament lliure, la presó i l’exili exterior i interior. No féu ostentació de les tragèdies que suportà; li serviren, però, de revulsiu contra l’opressió i d’impuls per a la llaurada persistent cap a l’alliberament individual i col·lectiu.

Cap adversitat li llimà la convicció d’albirar la llum; és l’alè que transmet el títol que tan encertadament ha escollit Pujals: «Dia vindrà. Nosaltres no els vam veure [els dies de glòria] [present], Sortosos qui ho veieren [passat], / sortoses qui ho veuran». [futur].

Una obra indispensable per al coneixement de la història de la literatura catalana.