Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ramon Muntanyola: una poesia de terra i vida

Muntanyola destacà per la voluntat i capacitat combativa; per la lluita en favor de les llibertats

Joan Martí i Castells

Whatsapp

L ’activitat de creació artística pot ésser entesa i practicada com una dedicació professional plena o com un aspecte més d’una tasca distinta; en el segon cas, esdevé un instrument transmissor complementari, que obre camins als objectius vitals que hom persegueix.

Ramon Muntanyola no es considerà un poeta stricto sensu. Es serví dels versos com a utensilis en l’explicitació de les emocions variades cap enfora i cap endins, per a la interlocució amb els altres i amb si mateix.

Tot i que fou un home clar i obert, i que rebutjà l’enfarfegament en qualsevol àmbit, la complexitat dels vessants tan diversos de la seva personalitat, no fa fàcil l’anàlisi completa del personatge. Joan M. Pujals, filòleg d’autoritat avesat a la crítica literària, construeix una descripció exhaustiva que hem de donar com a decisiva i definitiva, en el recull poètic que ha intitulat Dia vindrà. Antologia poètica. Ramon Muntanyola, publicat recentment per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En una introducció  excel·lent (p. 5-34), ens fa entendre la dimensió gegantina del sacerdot i de les raons i el caràcter pregons de la seva poesia. No pretén presentar-lo com un escriptor excels; ens desvela els elements que estructuren l’obra completa, en tria els exemples més significatius, relaciona amb rigor trets compartits amb autors de primera línia de la literatura del segle XX: Verdaguer, Maragall, Segarra, Carner o, fora de l’àmbit català, Lorca, i delimita el context personal i social en què cal qualificar la producció, el text.

Divideix l’antologia en tres parts: «1. Campanar de plata, mirador del món», «2. La Llum i el Camí» i «3. Sortosos qui ho veuran», i inclou una bibliografia essencial que permet endinsar-se encara més en el coneixement de la figura singular de Ramon Muntanyola.

Muntanyola destacà per la voluntat i capacitat combativa; per la lluita en favor de les llibertats; per la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Fou un servidor, més que no pas dels dogmes i dels actes de fe, de les vies d’alliberament espiritual i material en unes circumstàncies especialment dures, doloroses, violentes, repressives.

Pujals està convençut que és un exponent distingit de la realitat envitricollada del segle XX: la del territori, la del paisanatge, la de la bellesa concreta i abstracta, i la de la lletgesa transversal i sòrdida d’una política insuportable. Escriu en tant que vol complir al millor possible el deute de l’estimació a la pàtria i al proïsme. Marcat fonamentalment i tràgicament per la Guerra Civil Espanyola i pels períodes negres que li seguiren, tingué la dèria de la necessitat peremptòria de la reconstrucció contra la destrucció, que solament veia possible des de la pau, el perdó i l’esperança, que exigien la inclusió sense límits. Pujals explica amb una especial delicadesa emocional que Muntanyola renuncià a cap reacció implacable envers els qui havien mort el seu pare i el seu germà gran. Incommensurable! Fou, doncs, un dels millors artífexs dels ponts de diàleg entre creients i agnòstics; els amics seus no toparen mai amb la condició de compartir el sentiment i el convenciment religiosos. En aquest sentit, s’emmirallà amb Vidal i Barraquer, a qui rebatejà com a cardenal de la pau i de qui escriví una biografia de reconeixement i gratitud.
Tot i que pel tarannà havia d’ésser poeta popular, la seva producció compta amb poemes de tècnica estricta, precisa; d’un tractament formal destre, que el fan un autor imprescindible de la literatura catalana del seu temps. Com a predicador de masses, és cert que alguns tenen un regust ingenu i fins i tot pueril, de tan directes com són; com a home vindicatiu, d’altres ens recorden el to del realisme socialista més abrandat. Tanmateix, la seva sensibilitat i intel·ligència, i un sentit de la llengua inusitat (Ànima endins, Romiatge per la terra, Eixàrcia...) generaren una creació que pot comparar-se amb la dels millors poetes. Pujals explica els nuclis essencials que justifiquen tant la tria com la divisió de l’antologia, a partir dels elements interdependents que es retroalimenten: la biografia i el drama personals; l’experiència religiosa de la tasca pastoral, que s’anticipà, en el missatge i la doctrina, al Concili Vaticà II; l’activisme lingüístic i cultural, i l’obra literària.

Muntanyola fou el sacerdot de l’esperança, conscient que la recuperació de la democràcia havia de partir de la confiança sense escletxes que hi arribaríem; en aquest capteniment no vacil·là mai, malgrat que hagués hagut de sofrir el veto del pensament lliure, la presó i l’exili exterior i interior. No féu ostentació de les tragèdies que suportà; li serviren, però, de revulsiu contra l’opressió i d’impuls per a la llaurada persistent cap a l’alliberament individual i col·lectiu.

Cap adversitat li llimà la convicció d’albirar la llum; és l’alè que transmet el títol que tan encertadament ha escollit Pujals: «Dia vindrà. Nosaltres no els vam veure [els dies de glòria] [present], Sortosos qui ho veieren [passat], / sortoses qui ho veuran». [futur].

Una obra indispensable per al coneixement de la història de la literatura catalana.

Temas

Comentarios

Lea También