Records amb perfum a galeta

Al llarg dels últims mesos he anat seguint amb atenció els problemes que han patit les Indústries Rodríguez de Reus, amb informacions gens esperançadores sobre el destí del grup Virginias que han acabat a mans de Risi i d’Acrimont Investment.

El camí, com quasi sempre passa en aquests casos, ha resultat ser, llarg, feixuc, complicat i segurament força dramàtic quan s’abandonen les grans xifres i es baixa al cos a cos individual de cadascun dels afectats. Acomiadaments de treballadors, absorcions de darrera hora, divisions de línies de producte i, en definitiva, situacions gens desitjables que alteraran l’essència de l’empresa, la vida de la seva gent i l’esperit fundacional que les va crear i les va mantenir en primera línia durant mig segle

 Haig de dir que m’ha afectat i que m’entristeix profundament aquest final, ja que la fàbrica del passeig de Sunyer forma part indissoluble de la meva memòria sentimental, de la meva educació vital, dels bons records infantils i dels primers contactes laborals i això sempre pesa.

El meu avi, Francesc Nogués, aleshores li dèiem «Fransiscu», així, amb essa i u, va néixer a Cornudella i es va traslladar a Reus. Era contractista d’obres i va ser un dels responsables d’aixecar les naus que acollirien la fàbrica i les oficines de l’empresa després de la guerra. Era un home alt, força alt per l’època, portava sempre una boina negra i era parlador, afable i molt, molt bon home, una d’aquelles persones que tothom apreciava sense cap però. Una prova empírica d’aquesta afirmació era que sortir a passejar amb ell equivalia a patir que s’aturés cada dos minuts a parlar amb algú davant la meva absoluta desesperació infantil.

Vivíem al carrer Alt del Carme i una de les rutes habituals que fèiem era pujar pel passeig de Prim i pel passeig de Sunyer i anar a parar a «Cal Rodrigues» o a la fàbrica, les dues denominacions d’aquell destí sempre cobejat.

La fàbrica era un paradís, una mena de somni fet realitat. Un dels principals records que conservo del Reus d’aquells anys és precisament l’olor que impregnava tot el passeig a mesura que t’hi anaves acostant. Galetes torrades, xocolata, caramel, una barreja dolça, agradable, càlida, el presagi d’uns bons moments, els viscuts i els que s’havien de viure encara.

Allí, òbviament, tothom coneixia el meu avi i tothom l’apreciava i l’estimava. Els encarregats de les diferents seccions de la fàbrica i fins i tot el senyor Generoso, cunyat dels germans Rodríguez, es feien càrrec alternativament de mi i, com si es tractés d’una mena de recorregut Hansel i Gretel pel bosc de cases de xocolata, em guiaven per les diferents estacions d’aquella ruta fantàstica.

Recordo una gran cinta transportadora que circulava pel cor de la fàbrica. Per un costat s’hi posava la massa de les galetes, s’aplanava, es tallava amb la forma rodona i després es convertia en un forn. Les galetes sortien torrades per l’altre costat i, si tenia cura de no cremar-me, me les deixaven agafar acabades de fer.

Pels diferents racons de la fàbrica hi havia grans recipients on, segons l’època, s’hi barrejava pasta de caramel, xocolata o torró d’Alacant o de Xixona. I amb cura, m’hi deixaven acostar, sucar el dit i agafar el producte. Avui suposo que les normatives no m’ho permetrien però aleshores era un plaer meravellós. I a l’estiu, els famosos Popeye, els gelats de gel de la casa Frigo (tenien la representació a la demarcació de Tarragona) o els sempre saborosos i desitjats «almendrados».

Tothom el coneixia i els encarregats de fàbrica i fins i tot el senyor Generoso, cunyat dels germans Rodríguez, es desvivien per fer-me partícip d’aquella meravella. Una cinta transportadora circulava pel cor de la fàbrica. Primer una capa de massa que es tallava i després el forn i al final les meravelloses galetes Maria. Grans recipients on es remenava xocolata i pasta de caramel i on es podia sucar el dit (avui em temo que ja no es podria fer) i gaudir del producte en estat pur. I això per no parlar dels Popeye, els gelats de gel de la casa Frigo o dels saborosos «almendrados».

Em temo que qualsevol nen de la dècada dels 60 firmaria ara mateix, no?

Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.