Records amb perfum de galeta (III). Josep Maria Pàmies, un gran mestre

Us explicava les meves experiències infantils a la fàbrica Virginias, menjant xocolata i torró com el ratolí de la cançó. Avui podem fer un salt i passar a l’adolescència. Gràcies a l’avi «Fransiscu» i a la família Rodríguez l’empresa també em va servir per aconseguir les meves primeres feines temporals durant les vacances, una meravellosa oportunitat per viure experiències noves i per guanyar alguns diners, que sempre anava bé.

La primera va ser als catorze anys, repartint mones de Pasqua per Reus. La massa, el pa de pessic, sortia del forn que hi havia a la finca familiar del camí de Pedra Estela i després es farcien i es decoraven. Personalment m’estimava les de mantega i reconec que mai més n’he tornat a menjar de tan bones. Una safata feta de fullola o bé de làmines de cartró dur enganxades amb cinta aïllant servien de base, amb el perill, sempre present, que una badada, una relliscada o una topada amb algun vianant, acabessin malmetent l’encàrrec i complicant força les coses. Els destins no es mantenien massa allunyats del Tomb de Ravals i les propines en aquella època eren força bones.

Més endavant, amb més edat, em va correspondre una doble feina. D’una banda estava a les naus des d’on es centralitzava el repartiment de gelats Frigo per tota la demarcació. Preparava les comandes dels camions frigorífics, entrant a la càmera a força graus sota zero. De tant en tant, quan es trencava una caixa i ja no es podia vendre, teníem gelats de franc. Era una feina divertida, i més tenint en compte que era d’estiu i això de situar-te a la fresca resultava sempre molt agradable. I estava al dia de tots els gelats. Aleshores els més cobejats eren els de la sèrie Frigolín.

Aquesta part sedentària de la feina la compartia amb una de molt més entretinguda i nòmada, com que encara no tenia edat per anar amb un dels camions que repartien gelats per les rutes de la costa o de l’interior, que sortien de bon matí i tornaven al vespre, feia d’ajudant del Josep Maria Pàmies, l’encarregat de fer d’enllaç entre la fàbrica, el mas, i la botiga i de portar els encàrrecs més o menys urgents amunt i avall.

El senyor Pàmies era un personatge singular, més aviat grassonet, vermell de cara, afable, simpàtic i, sobretot, una gran persona. Conduïa una DKV i sempre portava un caliquenyo recargolat, que comprava mig de contraban, a la boca i, tot i la diferència d’edat, a força de compartir viatges vam acabar desenvolupant una certa complicitat. Entre moltes altres coses, probablement més útils però menys divertides, al seu costat vaig aprendre a jugar amb unes butlletes més aviat il·legals que es venien pels bars i que permetien guanyar premis, si no m’equivoco el més gran era de 500 pessetes, consumicions, etc. Nosaltres ho fèiem al nostre centre d’operacions, a l’antic Bar Victòria del Camí de Riudoms i, en el millor dels casos els guanys s’equilibraven amb les despeses però, tot i així, era força entretingut. I al terra dels bars hi quedava sempre una muntanya de butlletes del color que toqués en aquella bossa.

Amb ell fèiem encàrrecs urgents per Reus i rodalies i portaven de tot a tot arreu. Al seu costat vaig ser feliç i el vaig estimar força i ell, com que jo era el net del senyor Nogués també em va demostrar sempre un gran afecte. No sé si encara quedem familiars seus però poden estar orgullosos d’ell, una meravellosa persona, que renegava i maleïa però que mai s’enfadava i que em va ensenyar la responsabilitat de treballar bé, d’arribar a l’hora, de ser escrupolós i meticulós amb els encàrrecs. Sí, una gran persona.

I tot i ser un adolescent i també un treballador ocasional de l’empresa, seguia acompanyant sempre que podia a l’avi en les seves visites a la fàbrica o bé el trobava sovint quan anàvem a fer encàrrecs. Aleshores el Josep Maria Pàmies i el meu avi es posaven a parlar i jo me’ls mirava amb la satisfacció íntima de formar part d’una gran estructura plena d’afectes i complicitats, una estructura d’afectes i complicitats que em temo que ja ha desaparegut per sempre. I us confesso que seria feliç tornant a la fàbrica per menjar-me un «almendrado» o a sucar el dit a la pastera de xocolata o de torró de Xixona.

*Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis, entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.