Residència Les Alzines, gràcies. Quan l’agraïment és poc com a mot

Aquesta pandèmia té molts noms. Moltes Carmes, Martes, Maries i molts altres, no els puc anomenar a tots perquè l’espai és curt i l’agraïment és infinit. Parlo de les dones i algun home -també hi són- que des de l’inici d’aquest malson tenen cura dels nostres pares, mares, avis, àvies, amics i amigues. De les persones grans que per molts motius es troben vivint els darrers moments de la seva vida en una residència. En el cas de la meva mare, la Carmen, és la Residència Les Azines de Tarragona. Però tots teniu algú a prop de vosaltres que es troba en una situació similar.

Agraïment és poc com a mot. Ens caldrà inventar una nova forma d’agrair a les cuidadores, infermeres, administratives, metgesses, que lluiten des de les trinxeres més doloroses contra el Covid-19 i ho fan per salvar unes vides que, siguem sincers, aquesta societat nostra valora poc, gens o res. Sense grans paraules, sense gairebé dir res i fins fa ben poc, abandonades per l’administració, han vetllat i han guardat la vida dels qui ja gairebé no en tenen. Salvar els joves és un acte natural i necessari, però salvant els vells, els més vulnerables, som tots plegats els qui ens salvem. No hi ha gest de generositat més gran.

Salvar els joves és un acte natural i necessari, però salvant els vells, els més vulnerables, som tots plegats els qui ens salvem

Moltes d’elles són nascudes fora de casa nostra. A Romania, on el 70% dels metges i infermeres van abandonar el país ja fa dècades i on avui, en plena pandèmia, no hi ha suficient cos mèdic per fer-hi front. Venen de Colòmbia, del Perú, de l’Argentina, del Marroc... treballen des de fa molts anys cuidant la nostra gent gran, i fins fa poc no ens hem interessat massa ni per les seves vides, ni pels seus sacrificis i, sobretot, per les seves condicions laborals. El primer dia que els meus germans i jo vam acompanyar la mare al pis on viuen les persones amb una demència o Alzheimer avançat i vam acompanyar-les durant l’hora de dinar, vam poder comprovar com aquesta no és una feina qualsevol ni està a l’altura de qualsevol. S’ha de ser una grandíssima persona per poder cuidar les persones grans. I elles ho són. Com ho són els voluntaris que van cada dia a ajudar-les a donar de menjar a les persones que ja no poden acostar-se la cullera a la boca.

Aquests dies distòpics que ens ha tocat viure, ens haurien de permetre reflexionar sobre moltes coses. Cadascú fa el que pot perquè no tothom és Sèneca. Però cal que tots tinguem molt clar que les prioritats han de canviar radicalment. La salut és sistèmica, molt més que no ho són els bancs, perquè que jo sàpiga els cogombres no demanen préstecs ni juguen a la borsa. La salut no són només els hospitals, que també, no són només les reanimacions i les UCI, són també els sociosanitaris, les residències, les assistències a les persones vulnerables, les associacions que prenen cura de les persones amb un hàndicap, en situació de pobresa i, ben evidentment, la investigació biomèdica, la recerca i no ens oblidem de la cultura. La meravellosa cultura que ens permet passar aquesta llarga travessa del desert en companyia. Tot és salut!

S’ha de ser una grandíssima persona per poder cuidar les persones grans

La meva mare no sap què és Skype. Potser recorda que el meu germà tenia un gos meravellós que s’ho deia. Skype. Ves a saber... Però gràcies a Skype i a les Martes i Carmes de la residència, la podem veure. Nosaltres cridem «mamà, mamà» i ella amb el dit intenta trencar la barrera virtual que la separa dels seus fills i dels seus germans, el Quim i la Dolors. Així estem. Sense paraules per agrair a la gent de Les Alzines el que fan i com ho fan, mentre per Skype cridem l’única paraula que ara per ara ens importa: mamà!

Quedeu-vos a casa, feu bondat i no oblidem mai que, quan tot això passi, el reconeixement ha d’anar acompanyat d’una nova legalitat on qui ens ha salvat sigui l’objectiu prioritari.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez va començar a exercir al ‘Diari’. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora en diversos mitjans. Viu entre París i Barcelona.