Restriccions judicials a porta tancada

Us podria parlar de la crisi dels 40, molt oportuna avui que els compleix una molt bona amiga meua. La que em recorda cada mes que he de demanar al Diari que em canviïn la foto perquè «estàs horrible!». I m’ho diu amb aquell to de «no t’encantis o seràs una no future de per vida». Però ni ella està en crisi, ni jo no en tinc 40. Així que he buscat un altre tema. Marxem a Londres, en un barri on els veïns van estar més d’una dècada lluitant perquè McDonald’s no obtingués el permís d’urbanisme per obrir-hi un local. Entrem en un casalici benestant en decadència, habitat per un home de més de vuitanta anys, que viu sol. Hi trobareu de tot: muntanyes de papers, desordre, brutícia i cert tuf a mort. Tot i que el cadàver no és el que més put d’este cas de mitjans de la dècada del 2000. A Páginas de sangre (RBA) el periodista Thomas Harding explica que algunes sessions del judici per l’assassinat de l’escriptor Allan Chappelow van celebrar-se a porta tancada. Una excepció, especialment tenint en compte el tipus de delicte. In camera, en diuen els anglesos i es fa per preservar la seguretat nacional. Que ben bé es pot entendre com un «perquè t’ho dic jo», que alguns pares diuen als fills quan no volen explicar el motiu real. Tot i així, l’autor intenta esbrinar què es va dir en aquella sala quan no es permetia l’accés ni al públic ni als mitjans de comunicació, però si ho sap s’ho ha de callar. El llibre, un true crime, deixa al descobert una qüestionable investigació policial i tampoc queden ben parats els arguments de la fiscalia, que tenia un únic sospitós: Wang Yam, d’origen xinès. Harding manté comunicacions amb Wang Yam i això li permet fer-se una idea aproximada de com és, com se sent, què disfressa i com menteix. L’autor dedica alguns capítols a explicar els entrebancs que s’ha anat trobant en la investigació del cas, qui li obre les portes i qui les hi tanca. No pot especular sobre què vol mantenir en secret la justícia britànica perquè ho té prohibit sota amenaça de presó. I indaga en la vida de la víctima, no és l’home ermità que la policia ha volgut fer creure, Chappelow tenia més vida social de la que semblava.

Al primer llibre, l’autor intenta esbrinar què es va dir en aquella sala quan no es permetia l’accés 

Per esbrinar-ho, ha trucat als veïns i algun li ha explicat el dia que el van amenaçar, d’altres n’ha sabut que van intentar robar-los. Tots tenen una vida que potser connecta amb Chappelow. I ha creuat l’Atlàntic per visitar-ne familiars, d’un home que mai va entendre’s amb el seu pare. Chappelow tenia diners, molts diners, i per això la policia i la fiscalia mantenen que el van matar per robar-li. Però qui el va matar li va robar? Qui li va robar el va matar?

En el segon cas, la sospitosa es comprava cotxes de luxe i lluïa una bossa de mà de L. Vuitton

Oh, si la María Ángeles Molina l’hagués conegut, a l’home ric! És la protagonista de Desmontando un crimen perfecto (Alrevés), el llibre que ha escrit la periodista Mayka Navarro sobre la investigació de l’homicidi d’una dona en un pis de Barcelona. La María Ángeles es comprava cotxes de luxe i lluïa una bossa de mà de Louis Vuitton. El mòbil del crim que va cometre: econòmic; però el cas té aspectes molt més interessants, especialment pel modus operandi de l’agressora. I la personalitat, a tenir molt en compte. Si un dia la Mayka us demana un got d’aigua o que li permeteu l’accés al bany, penseu-vos-ho molt bé abans de ser benevolents. Al llibre explica les seues arts per obtenir informació i com la preguntona professional va acabar interrogada per la jutge d’instrucció que havia decretat el secret de sumari per preservar la investigació. Extreu del sumari la informació més rellevant perquè els lectors puguin anar seguint el fil del cas i aporta unes pinzellades de personalitat dels mossos que van encarregar-se de trobar els indicis que apuntaven cap a María Ángeles Molina. Mayka preserva les fonts i calcula els tempos. No compartireu amb ella un arròs amb llamàntol perquè no va tenir temps de menjar-se’l, però podreu prendre el sol una estona. Això sí, ja no parareu més, perquè quan hi ha un cas interessant, no descansa i persegueix els qui persegueixen l’agressora: una dona de poc més de quaranta anys que a l’inici del llibre camina segura sobre unes botes de marca i al final va amb unes vulgars espardenyes que li han deixat.

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre «Sense Cadàver/Sin Cadáver». A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.