Romànic: el patrimoni immaterial del patrimoni material

Certament, no és una exposició de peces. El que proposa ‘Temps del romànic. Art, vida i consciència’, que es pot veure fins diumenge, 16 d’agost, a CaixaForum, és tot allò –coneixements, experiència, sentiments, simbologia– que les peces i els propis monuments de l’art romànic no ens poden explicar per ells mateixos. I que tampoc un documental o un audiovisual no són capaços de transmetre fidelment, perquè parlem de la part més immaterial amagada dins del patrimoni material, el de les esglésies, escultures, pintures... el de les peces.

I quina és la part immaterial de l’art romànic, o més ben dit de l’època del romànic, l’edat mitjana? Un patrimoni ben documentat, però que ens ha arribat carregat de tòpics: època fosca, art pesant... Uns tòpics, uns conceptes, que l’exposició vol contribuir a canviar. I un patrimoni ben real, però difícil d’imaginar, de copsar com era en la realitat.

La música: la sacra, però també les danses nobiliàries, i la profana, eròtica o de crítica social. El drama litúrgic, antecedent llunyà del teatre musical. La llengua: com sonaven els primers vagits de la llengua catalana? Les olors de les esglésies, com a part del missatge religiós: la cera i l’encens.

Qui eren les persones que poblaven aquest país durant els segles onze, dotze i tretze? El bisbe, el monjo de cor, el clergue rural, el baró, la dona noble, el cavaller, la camperola, el pagès de la Catalunya Nova, el jueu. Però sobretot, quina consciència tenien de la vida i la mort? Com veien, per exemple, la coneguda portalada de Ripoll un bisbe, una pagesa, i un baró? Què hi veien? Quin missatge, litúrgic, però també del pas de les estacions de l’any, els transmetia la pedra, o les pintures? Quins horitzons tenien, fins on arribava el món que veien?

I, lligat amb això, quina relació van tenir els catalans del romànic amb Europa. Com viatjaven, i per què, un monjo, un baró, un comerciant? Com s’ha dit, el romànic català és únic, o és també molt europeu? O totes dues coses alhora?

L’exposició estableix comparacions de plantes arquitectòniques, pintures, capitells i relleus que agermanen el romànic català amb l’occità, el de Croàcia, Suïssa, la Toscana... però al mateix temps hi ha singularitats. És l’època en què Catalunya comença a tenir una identitat visible, entre altres aspectes gràcies a l’art, identitat fruit de la història i d’una progressiva obertura al món conegut. El que reflecteixen els mapamundis d’aleshores: tres continents, Europa, Àsia, Àfrica, i el centre del món a Jerusalem.

Més tòpics que es trenquen: els artistes romànics no sabien dibuixar? Havien perdut l’harmonia de traços aconseguida en el món clàssic? Sí que en sabien, no hi havia hagut una regressió artística. Al contrari, l’art romànic és un avançat als temps, perquè és conceptual, no reprodueix la realitat, com explica l’historiador de l’art Eduard Carbonell.

I així ho van entendre al segle vint Picasso, Miró, Picabia i Tàpies, que s’hi van inspirar. I així ens ho demostren cada dia icones universals com són els Pantocràtors, que no volen representar una realitat diària, representable, sinó suggerir una eternitat irrepresentable segons els nostres cànons habituals.

Pantocràtors com el de Sant Climent de Taüll, una església Patrimoni de la Humanitat que ara es pot descobrir en tota la seva esplendor i color a través d’una restauració i un mapatge, recollits en un audiovisual que podeu contemplar en la sala d’exposicions de CaixaForum.

Si la major part d’obres arquitectòniques romàniques que han arribat als nostres dies són religioses, això no ens pot fer oblidar que bona part de la població vivia en les ciutats. Com eren les ciutats, els edificis civils? Els palaus, les residències urbanes, els banys, els hospitals...? Dels hospitals, l’exemple triat per l’exposició és de Tarragona ciutat, el de Santa Tecla, actual seu del Consell Comarcal de Tarragonès.

No és l’única presència de la ciutat: també s’hi pot trobar la referència al frontal de l’altar de la catedral de Tarragona, en l’apartat ‘Eixos de diversitat’, que combina els diferents segles, i les diferents arts, i la major o menor inversió que s’hi va destinar, a l’obra, per donar-nos una visió polièdrica, i no limitada a l’arc de mig punt.

I, si ens referim a mostres de la resta de comarques tarragonines, hi trobarem, en el mateix apartat, el timpà de l’església de Santa Maria de Siurana. Si el frontal de l’altar de la catedral hi és un representant de «més inversió», aquest timpà, i l’església, ho són de «menys inversió».

El romànic pot ser únic, però el cert és que no hi ha un únic romànic, ni tan sols aquí. Una altra mostra, de les Terres de l’Ebre, és el missal de Sant Ruf de la catedral de Tortosa.

L’exposició ‘Temps del romànic. Art, vida i consciència’, comissariada per Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic, i Sílvia Bravo, comunicadora científica, ha estat organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat i l’Obra Social «la Caixa» en el marc del programa Romànic Obert, iniciat el 2009 per conservar i difondre aquest important llegat patrimonial, un llegat, físic i proper, que aquesta exposició ens motiva a visitar i conèixer, amb una motxilla de coneixements i experiències, i amb menys tòpics.

Patrimoni com el conjunt de Santa Maria del Miracle o el monestir de Poblet, que també han tingut el seu lloc en el cicle de conferències que ha acompanyat una exposició que es pot viure (sí, amb i) fins al 16 d’agost.