Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Sala Trono, això no és tot

La Trono ha trencat estereotips i ha esmicolat els tòpics. És un Teatre Lliure a la tarragonina

Whatsapp

Fa uns anys, l’escriptor Jordi Coca escrivia al ‘Quadern de Teatre’ del diari Avui: «Ens hauríem de preguntar si entre tots no estarem construint una realitat virtual que pràcticament no té res a veure amb la realitat del país des del punt de vista dels potencials humans i intel·lectuals, cosa que també explicaria que els espectadors no es reconeguin en el que s’està fent i que, conseqüentment, decideixen no anar al teatre». En la Tarragona del tombant de segle, la reflexió de l’autor d’Interior anglès (publicat per Arola Editors el 2006) és més que encertada. L’escadussera producció teatral és reduïa a iniciatives amateurs que rarament traspassaven els escenaris del Camp.

Amb la idea de fer un teatre diferent, contemporani, i de qualitat, el 2003 s’inaugurà la Sala Trono. El local on es crea la sala està cedit per l’Ajuntament a Dames i Vells que el comparteixen amb el Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas (una companyia de teatre). És un projecte que neix des del sector privat i que l’administració ha acompanyat al llarg de tretze temporades (Ajuntament i Generalitat).

La Sala Trono sorgeix per oferir una programació estable de teatre de petit format o alternatiu inexistent al territori. La ciutat, en aquest cas, és líder absolut i hem de sentir-nos orgullosos, davant l’esperit pessimista que massa sovint es respira a Tarragona en l’àmbit cultural.

La programació i la companyia de teatre han convertit la sala en la referència teatral per excel·lència del territori perquè ens ofereix l’escena nacional emergent i alhora situa la creació camptarragonina al cap i casal. La Trono ha fet temporada al Club Capitol i a la Sala Muntaner, per exemple. La Trono és una mena de Teatre Lliure a la tarragonina que ha permès fer el salt a la producció d’espectacles quan estàvem condemnats només a seure al pati de butaques, a fer d’espectadors de les programacions públiques i majoritàriament comercials. El futur de la Sala Trono passa per disposar d’un teatre més gran, on la producció, l’exhibició i la formació hi tinguin cabuda; i on el model d’èxit que han desenvolupat continuï creixent.

El que la Trono va començar fa tretze anys ara s’ha de renovar en dues direccions: una, donant pas a les noves generacions disposades a arriscar i renovar el sector, i dues, estabilitzant i fent créixer el model d’exhibició/producció.

La Trono no es tanca, es trasllada, ja que el públic creix i cada vegada és més exigent. Tal com diu l’Oriol Grau a la introducció de l’obra Això és tot: «hem de reafirmar el nostre compromís amb la cultura i renovar la promesa de defensar-la allà on estigui amenaçada». Per a Joan Negrié, el gestor cultural de la Sala, «és una oda a la vida i a l’esperança».

Amb aquest desig d’esperança, i amb la voluntat que la Trono segueixi produint des de Tarragona per al món, des de l’administració municipal estem convençuts que tenim el deure i la responsabilitat de mirar, a partir del concepte de subsidiarietat, de no competir amb la iniciativa privada i complementar-la, àdhuc enriquir-la, per al bé de la societat.

És objectiu de l’Ajuntament generar una cultura amb capacitat crítica davant les injustícies, capaç de remoure consciències i de produir actituds militants. Tenim la responsabilitat de situar els fonaments de la política cultural més enllà del debat polític partidari i posar-lo en el món de la gent de la cultura. Treballem per una política cultural que se situï per damunt de les confrontacions ideològiques, perquè només així reflectirem el pluralisme de la societat tarragonina. Hem de ser prou hàbils per passar de ‘l’administració de la cultura’ a la ‘política de la cultura’, i en això la gent de la Trono ens ha donat una lliçó, per això us diem que ‘no és tot’, ja que com asseverava Jean Paul Sartre «programar un teatre és pensar. També es podrà dir que fer teatre es implicar-se en la vida social i comprometre’s en la lluita d’aquesta societat». La Trono ha trencat estereotips i ha esmicolat els tòpics. S’ha compromès, ha creat un públic amb esperit crític i ha produït, des de Tarragona, per arreu del món.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También